de Joseph Sheridan Le Fanu
Abans de llegir aquesta pàgina, hauries de llegir "Carmilla", així que fes click aquí per fer-ho, o alternativament aquí. D'acord, no tens temps ara, aleshores fes click aquí i podràs llegir un fragment de la història. Després de la teua lectura, recorda't de tornar a aquesta pàgina.
"Carmilla" va ser publicada originalment com a una història curta en un colecció titulada In A Glass Darkly el 1872. La història tenia lloc a la zona rural de Styria, on Laura, l'heroïna i narradora, vivia. El seu pare, un funcionari austríac retirat, havia tingut l'oportunitat de comprar un castell abandonat a bon preu. Carmilla apareix per primera vegada a l'escena que obri la història quan es fica dins el llit de Laura, una nena de 6 anys d'edat. Laura es va quedar dormida als braços de Carmilla però, sobtadament, es despertà amb una sensació de dues agulles clavant-se-li al pit. Llançà un crit i la persona que Laura va describir només com a "la dama" va fugir fora del llit cap el terra i va desaparéixer, possiblement sota el llit. Quan les criades van entrar a l'habitació en sentir els crits, no van trobar ningú ni cap marca al seu pit.
Carmilla reaparegué quan Laura tenia 19 anys. El carruatge en que Carmilla viatjava va tindre un accident enfront del castell. La mare de Carmilla, amb molta pressa per arribar al seu destí, va deixar Carmilla al catell per a que es recuperara de l'accident. Quan Laura finalment va conéixer la seua nova convidada, immediatament reconegué Carmilla com a la mateixa persona que l'havia visitada 12 anys abans. D'aquesta manera, la vampira estava lliure de nou per posar setge a Laura. A poc a poc, la seua identitat anava descobrint-se. Començà a visitar Laura en la forma d'un gat i d'un fantasma. A més, Laura es va adonar que Carmilla era exactament igual que el retrat de 1698 de la Comtessa Mircalla Karnstein. Per part de sa mare, Laura era descendent dels Karnstein.
En aquest punt, un vell amic de la família, el General Spielsdorf, va arribar al castell per tal de relatar com havia mort la seua filla. Havia anat consumint-se; cap causa natural coneguda no podia explicar la seua condició. Un metge va deduir que havia estat víctima d'un vampir. L'escèptic General va esperar amagat en l'habitació de la seua filla i així va poder atrapar la vampira, una dona jove que responia al nom de Millarca, en l'acte. Tractà de matar-la amb la seua espasa, però aconseguí escapar fàcilment.
Quan el General va concloure el seu relat, Carmilla entrà. Ell la va reconéixer com a Millarca, però ella aconseguí escapar abans que ningú no poguera fer res. Aleshores, tots van perseguir-la fins el castell de Karnstein a unes 3 milles, on la trobaren descansant a la seua tomba. El seu cos tenia vida i un lleu batec de cor s'apreciava. El taüt surava en sang fresca. Van clavar-li una estaca al cor, al qual Carmilla va reaccionar deixant escapar un "crit punxant". Van acabar la seua macabra missió tallant-li el cap, cremant el cos i disseminant les cendres.
Es pot veure al conte de Le Fanu, que més tard seria llegit per Bram Stoker, el progrés del mite del vampir i el seu desenvolupament fins aqueix punt. Una persona es convertia en vampir després d'haver comés suïcidi o just després de morir si havia estat mossegada per un vampir durant la seua vida. Aquesta darrera va ser la causa en el cas de Carmilla. Le Fanu va concebre el vampir com a una persona morta que torna al món dels vius, no com a un esperit demoníac. El vampir retornat tenia una tendència a atacar la família i els estimats, en aquest cas, un descendent, i estava d'alguna manera confinat geogràficament a l'àrea que envoltava la seua tomba. Encara que una mica pàl.lid de complexió, el vampir era molt capaç d'encaixar dins la societat sense alçar sospites. El vampir tenia dos ullals com agulles, però no eren visibles la major part del temps. Les mossegades tenien lloc generalment al coll o al pit.
Carmilla tenia habituds nocturnes, però no estava totalment confinada a l'obscuritat. Tenia una força sobrehumana i era capaç de portar a terme una transformació en diferents formes, especialment d'animals. La seua forma favorita era la del gat, més encara que la del llop o la de la ratapinyada. Dormia en un taüt.
Como es confirmaria a Dracula, la simple mossegada del vampir ni convertia les víctimes en vampirs ni les matava. El vampir s'alimentava de la víctima durant un període de temps durant el qual aquesta anava afeblint-se. Així, la víctima, per una banda satisfeia la necessitat diària de sang del vampir i, per altra, la fascinació d'aquest per una persona en particular a la cual escollia com a la seua víctima.
Com molts han assenyalat parlant de Carmilla, la seua fascinació amb Laura i amb la filla del General, una relació "semblant a la passió de l'amor", es molt més que un suggeriment de lesbianisme. A les històries de terror, en general, els autors han estat capaços de tractar els temes sexuals per camins que mai no haurien pogut seguir en altres gèneres. Molt prompte a la història, per exemple, Carmilla començà el seu atac sobre Laura col.locant el seus "bells braços" envoltant-li el coll, i el seu rostre tocant els llavis de Laura, parlant amb paraules suaus i seductores.
"Carmilla" influiria directament la presentació del vampir de Stoker, especialment el seu tractament de les vampires que ataquen Jonathan Harker a l'inici de Dracula. De fet, de les històries de vampirs escrites a Anglaterra al segle dinou, només "Carmilla" pot ser citada com a influència directa de Stoker quan va escriure Dracula. James L. Campbell, Sr., escrivint a Supernatural Fiction Writers, diu:
Tots els rituals i tópics comuns a la fórmula moderna [per a una ficció de vampirs] apareixen a "Carmilla", començant pel seu disseny formal en tres parts: atac, mort - resurrecció i caça - destrucció. També inclosos està la seducció de la víctima per part del vampir, la confusió entre somni i realitat, l'intent va d'explicar fets sobrenaturals en termes racionals, i les recetes folklòriques per reconéixer, capturar i matar vampirs.No es coneix amb exactitud quan va trobar-se Stoker amb "Carmilla"; els seus biògrafs i crítics s'ho han pres com a una qüestió de fe, basant-se en els consegüents ecos de la història en Dracula. Els primers intents de Stoker en escriure ficció fantàstica van coincidir aproximadament amb la popularitat de Le Fanu a començament de la dècada de 1870. La primera història de terror de Stoker, un serial de quatre parts anomenat "The Chain of Destiny", es va publicar el 1875.