El consum de grups socials aristocràtics i refinats, el qual aconseguí un desenvolupament espectacular entre el segle XVI i mitjans del segle XX, donà lloc a l'organització de tot un conjunt de mesures legals i administratives per a regular, assegurar i controlar un comerç que tants capitals comprometia, que tan rentable podia ser des del punt de vista fiscal, i que tenia un impacte indubtable des del punt de vista constructiu, concedint-se llicències i cèdules per a la seua construcció i explotació. Evidentment, la construcció de pous es duia a terme en zones en les quals la precipitació en forma de neu podria ser rentable; a més, hi ha tant pous urbans com rurals. En algunes cases s'utilitzaren unes xicotetes neveres o forats per a ús familiar o com a dipòsits intermitjos entre abastadors i compradors.

La venda de neu no s'interrompia en cap mes de l'any a les principals ciutat, degut al seu ús en medicina i el preu relativament moderat, per l'abundància de punts d'abastament propers; però, naturalment, el consum s'intensificava en estiu, per la popularitat de les begudes gelades i l'ús del gel en la conservació d'aliments.

El comerç de la neu se va mantenir amb força durant el segle XIX, durant el qual se produí un fort augment del consum de gelats i orxates. A la segona meitat d'aquest segle l'ús de neu i de gel natural començà a desaparèixer per la generalització del fred artificial. Així, a partir de 1870 se produeix l'inici de la decadència, apareixent les primeres màquines productores de gel. En aquestes dates també se fabricaran les primeres neveres domèstiques, amb l'aportació de gel industrial al seu interior.

La neu se consumí fins els anys 1920-1930 i, inclús, però ja de forma excepcional, durant la Guerra Civil. Com a dada, la darrera neu venuda als carrers de Granada ho fou el 25 de juliol de 1950; i se sap el manteniment del consum en algun país asiàtic fins pràcticament els nostres dies.