Els mecanismes d'introducció de líquids a l'organisme són:

1.    Hipodermoclisi: infusió subcutània o intersticial de sèrums, sota la pell subescapular, de les cuixes o abdominal. Actualment s'usa per a alguns casos de nens, o si no hi ha possibilitat d'accés vascular.

2.    Venoclisi: perfusió directa de líquids en vena.

3.    Proctoclisi: administració rectal de líquids. Molt senzilla, amb poques complicacions però amb moltes molèsties i baixa velocitat d'absorció. Pot administrar-se fins 1 litre/dia a 100 cc/h.

El lloc d'inserció del catèter s'ha de preparar primerament amb la neteja de la pell, abans d'aplicar solucions antisèptiques que eviten o inhibesquen el creixement microbiològic. Així es disminueix el risc d'infecció relacionat amb la tècnica o manipulació de la zona de punció i del material. L'elecció de l'antisèptic ve determinada pel perfil de l'usuari i per les característiques del servei on està ingressat, essent els més usats:

1.    Alcohol: efectiu front a bacteris grampositius, gramnegatius, fongs i virus però, l'eficàcia es veu reduïda contra les espores. La forma més eficaç és la solució al 70%. Malgrat tot, produeix un resecament de la pell i dels materials dels catèters.

2.    Iodòfors: efectiu font a bacteris grampositius, gramnegatius, Mycobacterium tuberculosis i fongs. La forma més comuna és la Povidona iodada. Un inconvenient és la neutralització de les seues propietats antimicrobianes en presència de material proteic, com la sang.

3.    Clorhexidina: molt activa front a bacteris grampositius i gramnegatius, però no tant contra els fongs.

Els protocols de molts centres hospitalaris recomanen abans de la punció pintar la zona amb Povidona iodada, seguida d'una pinzellada amb alcohol i una tercera amb Povidona iodada. Una bona tècnica podria ser l'aplicació de forma espiral, des del centre cap a fora. No es convenient afaitar la zona de punció, puix açò provoca laceracions cutànies i disrupció de la barrera epidèrmica. Cal comprovar que l'individu no té cap al·lèrgia als preparats que es van a infondre.

Quant al manteniment de la via, s'ha de col·locar un apòsit sobre el catèter, en la zona de punció, de manera que ocloesca i protegesca l'àrea de la contaminació extrínseca, la mantinga neta de secrecions i fluids i fixe el catèter. L'apòsit ideal ha de ser segur, confortable per a l'usuari, fàcil d'aplicar i de retirar, oclusiu, que permeta l'observació directa del lloc d'inserció, que repel·lesca la humitat i que protegesca de les infeccions.

En funció de l'objectiu de la teràpia, el sistema s'emplaçarà en una via perifèrica o en una de central. Hem de tenir en compte que, per la comoditat de l'individu i per a previndre possibles complicacions, la punció ha d'evitar les zones d'articulacions, inserint el catèter en una zona distal i, cada reemplaçament en una de més proximal. Venes d'elecció més freqüents:

1.    Jugular externa: és fàcil de localitzar però l'apòsit no es manté amb facilitat, és problemàtica si hi ha traqueotomia i no és confortable per a l'individu.

2.    Femoral: gran vas de fàcil accés però que disminueix la mobilitat de l'individu, havent-hi una major freqüència de trombosi i flebitis. La neteja és problemàtica.

3.    Braquial: bon accés en ressuscitaria però elevada incidència de flebitis. Pot ocloure's amb el moviment dels braços.

4.    Basílica: ruta directa al sistema venós central amb elevada freqüència de flebitis i oclusiu amb el moviment dels braços.

5.    Cefàlica: el seu accés és fàcil però hi ha molta tortuositat, a més d'una elevada incidència de flebitis. Es pot ocloure amb el moviment del braç i comprimir-se per la clavícula.

Quant a les tècniques per a l'administració de fluïdoteràpia, trobem els següents sistemes:

1.    Administració directa o en bol: administració de fàrmacs amb gran rapidesa. Pot administrar-se fins 0'5 l/20minuts. Hem de tenir en compte la forta irritació de l'endoteli vascular i el risc de complicacions com l'extravasació, l'embolisme o el shock.

2.    Perfusió per gravetat: administració per goteig, regulat per una abraçadora relliscant.

3.    Bombes de perfusió: dispositius electromecànics que permeten regular exactament els volums i els fluxs.

Els materials més freqüents amb que es fabriquen els catèters són:

1.    Polietilé: material dur i ferm, resistent a greixos però que pot resultar excessivament rígid.

2.    Tefló: material resistent a agents químics, molt flexible, però amb una elevada incidència de trombosi i possibilitat de fer-se rígid.

3.    PVC: és ferm en la inserció però flexible dintre del vas i resistent a l'abrasió. Malgrat això presenta una alta absorció d'algunes drogues i una elevada incidència de trombosi.

4.    Elastòmer hidrogel: és rígid en la inserció i pot ablanir-se i canviar de grandària en el contacte amb la sang; s'ha de posar en contacte amb líquid abans de la seua inserció.

5.    Silicona: biocompatible, tromboresistent, molt flexible, manejable i resistent a les mescles químiques. Així i tot pot fer-se nusos, no tolera bé les pressions i algunes no es poden col·locar amb tècnica percutània.

6.    Poliuretà: molt biocompatible, durader, tromboresistent, resistent a la majoria d'agents químics, poca tendència a fer nusos i les parets del catèter poden ser molt fines.

        ·   Complicacions potencials.

        ·   Bibliografia.

·   Portada.

·   Fluïdoteràpia. Definició i indicacions.