| Les Tertúlies del Malva-rosa |
Actualització: 17 de gener de
2002
|
|
Temporada 2001-2002
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| LVII | 24-10-2001 | Joan Navarro |
|
|
|
Daniel Martínez i Ten |
|
|
|
Vicent Riera |
|
|
|
Anna Montero |
|
|
|
Vicent Berenguer |
|
|
|
Toni Mestre |
|
|
(Oliva, La Safor, 1951) |
|
Poemaris publicats
- L'ou de la gallina fosca, Llibres del Mall, Barcelona, 1975.
- Bardissa de foc, Llibres del Mall, Barcelona, 1981.
- La paüra dels crancs, Tres i Quatre, València, 1986.
- Tria personal (1973-1987), Edicions de la Guerra, València, 1992.
Poemes
III(5)
pels camps sols queden astres esmortits i una gitana
que no diu la ventura perquè és muda i de vegades cega,
i ton cos, company de cuques, ferit damunt l'herbam, ton cos
una sangonera de la terra -gerra plena d'or-; i tu clochard
dels arbres i del mar. salzes per al teu plor que l'heura atura,
salzes per al gebre del nostre finit palau d'arena.
I (4)
i la rella per al sacrifici dels camps,
dent infinita per les costres de l'incert
passat, sang nostra a les banderes del puig on
guilla el llop isard per menjucar, tot sol, astres.
Sóc de la terra on moren els espills a cops
d'ira i de venjança, on els ulls es neuleixen
al mar immens, a l'aigua blanca.
Vindran ocells per picar aigües fosques,
i galls de pedra pel pla que s'enfalega
de tenebres, a l'hora en què els bous, en ramat,
s'enforquen de les bigues més altes del cel:
llavors, els camins portaran l'últim càntic
al límit del cos.
I (11)
afogat a les vinyes del dimoni, lluny
dels navilis que les molses embolcallen.
Amor, són trists els nens amortallats amb neu
sorgída de les aixetes de l'insomni,
que tenen a les genives un murmuri
calent, paraules ais ulls, roses de sacre:
són els nens que tremolen al nostre dintre,
que voldrien sortir pels meus dits estrellats,
amb el ressò dels avencs dels meus queixals, i
esbardellar faunes aturats al sostre,
més amunt de la mirada, cabellera
de pallasso, país dels oriols boigs.
Ens omplen calaixos gegants de silenci
aquests follets de la sang!
No t'afones, suara, en la terra, és temps de crits
davant l'esbatanada mar! Mossos als llençols
picats de vaixells!
ELS ULLS DEL FRED (VI)
Aviat arribarà l'àguila que viu al cim, cansada de sobrevolar murades, de vigilar palaus que sols Tu pots habitar. Obriu-li, doncs, totes les finestres que ve a picar-me els ulls, a brodar sanefes en aquests llençols que esdevindran bandera del meu adéu, la fi del meu principi.
Un avió, com una ballarina, embadaleix els núvols.
FERRALLA DE NEU
L'escorxador porta ferralla de neu.
En tassa de fang suren les dents de l'avi.
Enllà dels esbarzers, extramurs dels ulls
-ah, els ulls, boirina de veles i ginebra!-,
l'escorpí beu les arenes del desert.
Porto les mans tipes de rosers de sang,
fogall eixorc, puny fort dintre la bandera!
Vora nit suro sobre els teus pits,
estimada, diable de la cova encesa;
jo, l'escorxador de ferralla de neu
omplint corredors i cambres, grans cellers
on vaixells guerrers foraden vents de glassa!
Bruts d'amor rompen l'alba amb una gran fletxa.
MOTS INHÀBILS (4)
Em llevaré aviat i prendré el camí dels àlbers, per on camina el cavaller de la flàmula barrada, l'assassí que més m'estimo!
Embullo amb pa els arraps de la lluna que no em deixa estimar els ulls ni el cos del meu genet de l'alba, i crido fort a la trona dels àngels, feríts de mort al dessobre de l'aigua dels astres, vaixells perduts en clara nit oberta, sens governall i deserts d'esperança.
Em quedo mut rosegant la meva ràbia; preparo el punyal i la dansa.
[La paüra dels crancs]
|
|
(El Cabanyal, 1973) |
|
Poemaris publicats
- Absències, Caixa de Balears «Sa Nostra», Ciutat de Mallorca, 2001.
Poemes
AMAGATALLS (V)
I si no puc sortir, espere el càstigde ser inexpressió bullint ta carn.
Car és millor ser pedra que ser vida
quan és la pell el mur més irrompible.
Jo no vull viure, si les estructures
del viure són inamovibles.
Jo no vull aire, si quan hi respire,
diàriament, m'ofega.
No trobe res concret per a expressar-me,
ni trobe ambigüitat que me tolere,
i sé que queda llum perquè la busque,
i sé que hi ha demà perquè l'enyore.
INDECISIONS (V)
Si pense en el teu ventre,les galtes van gelant-se.
Si pense en els teus llavis,
xiuxiuege.
Voldria tindre un món
de llavis i de ventres.
Voldria tindre un buit
on decidir sens por.
INUTILITATS (9)
La teua mà damunt la meua mà.No hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
El teu cos fent el meu d'argila i marbre;
no hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
Un bes als llavis, a les mans, al sexe,
la melodia anònima que estima.
Una carícia al pit, un caminar-me dolç,
estrany, serè, un tremolor de sang;
un coure com un caure, sentir-te que no hi ets,
una olor densa a viure, uns moviments com notes,
potser i fins i tot, brutals
de ritme inexplicable;
un respirar tallat, un buit al mig del cos,
la meua mà buscant-te,
una abraçada afònica;
no hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
Una paraula amarga, oculta al diccionari,
que em dóna un contingut, incert, però concret.
Perquè, al desert del tacte, els fets o les paraules
no són significat, no fan la vida fàcil.
ABSÈNCIES (V)
He vist la casa buida.No escolte el teu parlar,
l'arpegi que m'omplia, la paraula
que no em vas dir, o si em vas dir, no ho sé.
Ho sent, ja no ho recorde, te n'has anat així...
M'has tret amb violència d'un llibre que
i m'has deixat els dits com bruts racons de pols
quan ara el desig torna com marbre de les lloses
d'aquest fossar de carn on van tots els meus viures.
Quan he tancat la porta,
he decidit, jo sol,
escriure als grocs papers de les mans grogues.
ABSÈNCIES (VI)
Em manca l'amistat per a poder morir-me,flascons de goig beguts per ànimes, per cossos.
Em manca l'amistat per a poder defendre'm
del temps i de l'oblit, de l'hàlit de l'absència.
Car si ara sent la dalla del temps perdut, ferint-me,
he de trobar l'angoixa per desxifrar el caos.
Em manca l'amistat, em manquen llocs i dies,
per a fixar les pèrdues, per vèncer el rellotge,
i em manca la feblesa dels versos que he oblidat,
el ritme del record, la síntesi del creure.
Escric als tovallons d'un bar que ni recorde,
com refugiat del viure, escorcollat pels dies.
ABSÈNCIES (VII)
T'espere, amic, germà, i amb ignorància et pregueque em fregues amb silenci, que em parles amb les pedres,
car no puc oblidar-te quan els alens em tornes.
Se t'han endut, amic, i no suporte, ara,
aquests llampecs de ràbia que m'has deixat per viure,
i et deute de l'afecte que corca tots els versos.
Recorde el teu passar com una estima lúcida
que els teus ulls blaus i tendres, dosificaven, àvids,
d'història, de paraules, d'encís per completar-nos.
T'espere, amic, germà, ens queden les converses,
parlar de tu, de mi, parlar de la família,
sentir que estem creixent, àdhuc a la memòria.
Vull recordar el viure d'un jove que existia,
vull expressar el goig que era tenir-te a prop,
el càlid abraçar-te només un cop a l'any.
T'espere, amic, germà, al pou més net de l'ànima,
a dins l'instant de cel que vàrem viure junts,
sense acabar-te mai, com una mà d'amic.
|
|
(Oliva, la Safor, 1964) |
|
Poemaris
Poemes
Mort de delit,
encesa terra,
un xiscle, un crit,
en pau i en guerra,
mor l'esperit
que el temps soterra,
brusc i ferit,
sols és desferra.
Ni un sol bri
de vida el salva,
jau al jardí
entre herba malva.
TOT HO GOVERNA EL LLAMP
S'esmuny el temps,molt lentament,
com sorra en l'aigua.
Res no roman,
ni bé, ni dany,
tot se'ns escapa.
Som dins el riu
del qual hom diu
«que sempre passa».
I el ser no és,
sols és procés
que mai no para.
SENEX HADRIANUS
I si dic cel, que és vasta exactitud,
d'un blau encès que mira i enrialla,
i és tan horrend com el crit d'una gralla,
blau inconclús, mirall de senectut.
I què en sé jo? Visquí tal com poguí
en aquest vall, domini de la tenca,
sóc l'anguiló que la malla prest trenca
per defugir el pescador mesquí.
Que el pescador mai no solta la presa
i si és vella, a més li ve de gust,
la vida és bella però el destí mai just
i el tram final és molt feixuc i em pesa.
Ai, Antínous! Aquesta promptitud
d'un roig encès i amb l'esguard ple de sang,
deu ser ma mort que em crida sota el fang:
sóc inconclòs, mirall de finitud.
e romanent en tristos pensaments,
incapaç són d'haver amors fervents
per ço car són de jocs esclau e escriba.
Malastruc cor que cel e infern desira
e no sap res d'amors e falliments,
mas no vulgau donar-li compliments
a l'erm desert que mai null hom no aubira.
Així són jo, pobre hom que amor no estima .
e sent desig, mas per sa vanitat
viu sol al món com ons desesperat,
animal brut que null bon seny inspira.
Visc en l'abim per tal com he volgut
e tinc amor per món de jocs e atzar.
LES ROTES (DÉNIA)
Allà en el cap on el vent bategareci i tan dur que tot se me'n fuig
l'ona amb la pedra brutalment combrega
i d'aigua esquitxa els vèrtexs del puig.
Rupta romana, filla del llevant,
d'ànima pètria, llaurada pel vent,
sóc mariner atent i albirant
el teu dibuix que és glauc i rabent.
No hi ha camí que pogués trepitjar
sols esquinçalls de mar, pedra i vent,
cap racó calm on poder-s'hi hostatjar,
només jaç verd i escuma llisquent.
NIHIL
Tot en la vida ésarabesc i brodadura,
una closca amb floridura,
embolcall de no-res.
|
|
(El Cabanyal, 1973) |
|
Poemaris publicats
- Absències, Caixa de Balears «Sa Nostra», Ciutat de Mallorca, 2001.
Poemes
AMAGATALLS (V)
I si no puc sortir, espere el càstigde ser inexpressió bullint ta carn.
Car és millor ser pedra que ser vida
quan és la pell el mur més irrompible.
Jo no vull viure, si les estructures
del viure són inamovibles.
Jo no vull aire, si quan hi respire,
diàriament, m'ofega.
No trobe res concret per a expressar-me,
ni trobe ambigüitat que me tolere,
i sé que queda llum perquè la busque,
i sé que hi ha demà perquè l'enyore.
INDECISIONS (V)
Si pense en el teu ventre,les galtes van gelant-se.
Si pense en els teus llavis,
xiuxiuege.
Voldria tindre un món
de llavis i de ventres.
Voldria tindre un buit
on decidir sens por.
INUTILITATS (9)
La teua mà damunt la meua mà.No hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
El teu cos fent el meu d'argila i marbre;
no hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
Un bes als llavis, a les mans, al sexe,
la melodia anònima que estima.
Una carícia al pit, un caminar-me dolç,
estrany, serè, un tremolor de sang;
un coure com un caure, sentir-te que no hi ets,
una olor densa a viure, uns moviments com notes,
potser i fins i tot, brutals
de ritme inexplicable;
un respirar tallat, un buit al mig del cos,
la meua mà buscant-te,
una abraçada afònica;
no hi ha un idioma exacte d'aquest fet.
Una paraula amarga, oculta al diccionari,
que em dóna un contingut, incert, però concret.
Perquè, al desert del tacte, els fets o les paraules
no són significat, no fan la vida fàcil.
ABSÈNCIES (V)
He vist la casa buida.No escolte el teu parlar,
l'arpegi que m'omplia, la paraula
que no em vas dir, o si em vas dir, no ho sé.
Ho sent, ja no ho recorde, te n'has anat així...
M'has tret amb violència d'un llibre que
i m'has deixat els dits com bruts racons de pols
quan ara el desig torna com marbre de les lloses
d'aquest fossar de carn on van tots els meus viures.
Quan he tancat la porta,
he decidit, jo sol,
escriure als grocs papers de les mans grogues.
ABSÈNCIES (VI)
Em manca l'amistat per a poder morir-me,flascons de goig beguts per ànimes, per cossos.
Em manca l'amistat per a poder defendre'm
del temps i de l'oblit, de l'hàlit de l'absència.
Car si ara sent la dalla del temps perdut, ferint-me,
he de trobar l'angoixa per desxifrar el caos.
Em manca l'amistat, em manquen llocs i dies,
per a fixar les pèrdues, per vèncer el rellotge,
i em manca la feblesa dels versos que he oblidat,
el ritme del record, la síntesi del creure.
Escric als tovallons d'un bar que ni recorde,
com refugiat del viure, escorcollat pels dies.
ABSÈNCIES (VII)
T'espere, amic, germà, i amb ignorància et pregueque em fregues amb silenci, que em parles amb les pedres,
car no puc oblidar-te quan els alens em tornes.
Se t'han endut, amic, i no suporte, ara,
aquests llampecs de ràbia que m'has deixat per viure,
i et deute de l'afecte que corca tots els versos.
Recorde el teu passar com una estima lúcida
que els teus ulls blaus i tendres, dosificaven, àvids,
d'història, de paraules, d'encís per completar-nos.
T'espere, amic, germà, ens queden les converses,
parlar de tu, de mi, parlar de la família,
sentir que estem creixent, àdhuc a la memòria.
Vull recordar el viure d'un jove que existia,
vull expressar el goig que era tenir-te a prop,
el càlid abraçar-te només un cop a l'any.
T'espere, amic, germà, al pou més net de l'ànima,
a dins l'instant de cel que vàrem viure junts,
sense acabar-te mai, com una mà d'amic.
|
|
(Logronyo, 1954) |
|
Poemaris
- Arbres de l'exili, Gregal, València, 1988.
- La meitat fosca, Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1994.
- Com si tornés d'enlloc, Cafè Central-Eumo, Barcelona, 1999.
Poemes
desfà el vent la impossible
geometria d'un jardí en flor,
quan el record s'imposa.
a dintre, l'or i el cristall
d'un desert tan fràgil
disgrega l'arena
d'horitzonts pressentits.
ara, quan la paraula
convoca cels i presències,
ningú no podria dir que mentim.
amb argila i recança
construïm cases per als morts
i al cel d'estiu busquem la seua presència,
llunyana i blava com l'oblit.
massa silencis ja al voltant del camí
i una aigua que s'estranya trista
al peu dels pollancres,
a cada pas més solitaris.
com un vaixell travessa els dies.
mire el temps com passa
aquest vespre de pluja incerta.
mire el temps per la finestra
i em sí al fons dels dies
o al fons dels mots,
al cor d'un paisatge
que ens acosta.
totes les aigües em porten a tu,
tots els rius,
com un desert sense hortizó.
tots els passos esdevenen escuma
d'un retorn furtiu.
|
aviu caminem pel bosc i la veu de la terra es fa profunda,
humida com una boca, com el cant d'un temps petrificat. |
sense fugida, sense horitzó.
haurem d'inventar
un recer o una treva.
haurem de traçar
laberints on buscar-nos,
sense final.
serà sense recer, aquest viatge,
sense fites,
de bat a bat el cel,
a cel obert l'aigua i la terra.
haurem de caminar potser,
sense aturar-nos,
fins al cor mateix de la fosca
o fins a l'alba més lenta.
la muntanya sotja l'invisible o la flama,
mentre resseguim el curs d'unes aigües
fa temps esvanides.
sense murs, sense finestres,
sense reixes, sense porta,
sense teulada.
una palmera, cada absència.
un camí per recordar.
un horitzó des d'on el temps aguaita.
una casa.
en cada estança, un pas furtiu
i un cel que sotja llunyà per la finestra.
|
al darrer revolt, el silenci ens porta el cant fosc
de la terra. al llarg del camí
resseguim l'harmonia plena d'un instant que el temps il·lumina. |
m'he submergit en tu
en la nit més llarg.
i ara recorde aquells matins
de cristall i gebre
i res no és més llunyà que el teu esguard intacte.
quina son tèrbola
tanca el ulls de tants passants
i dels qui dormen sobre els bancs
com si mai no hagués d'eixir el sol.
quants silencis en aquest aldarull?
i quantes absències basten
per cobrir un buit
de veus i passos
fins que el darrer tren marque
la fi de l'espera?
pas a pas renaix el temps d'altres sendes, el batec d'una presència
més fonda.
en silenci mirem la llum que fuig de barranc en barranc, fins a
la foguera
última del ponent.
|
|
(Banyeres de Mariola, 1955) |
|
Poemaris
- Carmí vora els llavis, ed. El Cingle, València, 1986.
- Dalila, la Forest d'Arana, València, 1987.
- La terra interior, Edicions de la Guerra, València, 1989.
- Imitació de la soledat, Ajuntament de València, València, 1990.
- L'home no confia en la ciutat, Bromera, Alzira, 1996.
Poemes
HOMENATGE 131183 AL CINEMA
(Ana Marzoa)
Rara
rara perquè trencava la metàl·lica uniformitat,
perquè no tenia pressa d'aconseguir el cim del seu personatge
La teua mirada contra el meu estrabisme;
m'amague a la vora d'instants agullonats
estalviadora com un mecanisme de rellotge.
Què dóna en el rostre i en cos d'una dona
el sentit de la transfiguració?
Per què una actriu
pot extraviar-me l'orientació emocional
i tornar-me-la, més tard, en un mínim instant?
PRESÈNCIES
A l'hora de parar taula, en som cinc:
el meu pare, ma mare, els germans
i jo. Després el meu germà més gran
es va casar. Després marxà la Rosa
a treballar fora. Morí mon pare
després. I hui, a l'hora de parar taula
en som cinc, tret del meu germà més gran
que és a sa casa, tret de la germana
que és a sa casa, tret també de mon pare,
tret de ma mare viuda. Cadascun
d'ells és un lloc buit en aquesta taula
on menge tot sol. Mes seran ací sempre.
A l'hora de parar taula, en serem cinc.
En serem sempre cinc,
mentre un de nosaltres reste viu.
UNA FORMA DE VIURE
pero no importa. Tal vez no es necesario.
La taula, el got el llum i el declivi
de la nit vénen de nou en comparsa
a ferir el silenci lluny dels horts
Mesurar l'esperança no és dolç,
ni tampoc savi beure'm els retrats
familiars que sempre eixuguen penes
Un home vell camina arrossegant
així del cos el passat imperfecte,
potser fóra millor mentir i perdre's
Potser més val assaborir la fruita
tardana de novembre i el raïm
d'aquesta sobretaula sense temps,
com la matèria d'aquest costum
après per imitar un orgull sense esma
i dels crepuscles l'instant que dissol
I avui, en la brassa de la nit,
el meu silenci -contra més silenci-
m'ompli com una falç que m'acarona
IL·LUMINA LA CASA
Il·lumina la casaperò ni així espantes
el doll d'espectres íntims,
la blava serra o estris
del camp i de les fàbriques
reclosos a l'andana,
el tou celler dels pobres,
on tampoc trobes ja
el dolç raïm penjat,
cap cànter d'oli, nous
ni ametles als coves
llestos per a desembre.
Però il·lumina l'àmbit
i el silenci íntim
que et reclou i t'espera
i espera i passa
mentre sols la memòria
t'acarona, inútil,
riota dels teus anys.
No il·lumines, em dius,
el que t'espera sempre,
car la claror aquella
ja et fou un temps fecunda,
el teu silenci val ara
per a tots els teus dies.
No il·lumines, em dius,
pous que t'assadollaren
quan la llum i les sendes
foren la incerta sènia
que rodava
plena d'il·lusió.
Il·lumina la casa,
el demà que s'eixampla
tan eixut i mudable,
amb esbarzers i dàlies,
amb tot l'eixut silenci
dels qui es fan absents,
de les coses preuades
que es perden i no tornen.
Il·lumina la casa
amb els udols dels cànters
amb el sol que va escriure,
busca!, en la teua pell.
No il·lumines, així, l'àmbit
i el silenci més íntim:
que és font aquest silenci.
|
|
(València, l'Horta, 1942) |
|
Poemaris
- Retaule, Ajuntament de Catarroja, Catarroja, 1980.
- Fletxes de vent / Amb les armes del sonet, Prometeo, València, 1981.
- Quadern d'enyor i de desig, Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1994.
- Cercle tancat, inèdit.
Poemes
TOT SOL
Jo visc tot solsobre el pujol alegre dels meus amors.
Jo bec tot sol
el vi senzill i màgic dels meus records.
Jo dorm tot sol
en un bressol que engronsen quatre il·lusions.
Jo vaig tot sol
pel camí de la vida i de la mort.
SEGUIDILLES
A ballar seguidilles!Quina gentada!
Els obrers colze amb colze
enmig la plaça!
A ballar seguidilles!
Quanta esperança!
Per les cares del poble
ramellets d'aigua!
A ballar seguidilles!
Falç i abraçada!
I alegria de lluita,
emblanquinada!
SOMNI
Em perd sovint en somnis extrematsque em porten lluny, enllà de la veïna
fita del cel que em tanca l'horitzó
i d'aquest mar que em veda tanta illa.
On vaig em plac d'usar antics parlars
que només jo conec, com les lectures
on, per atzar, misteris entreveig
que em torben tot i em lliuren a aventures.
Em trobe així, vestit de mode estrany,
menant vaixells de veles maragdines,
reconquistant castells d'altres edats
i navegant espais amb nau corsària.
O al teu costat, perdent-me pel teu cos
com lenta caravana de Tartària.
EL NOU CANT
Et naix la veu arran de jovenesa,lunar, potent, benigna com la rosa,
contra la nit, la por i l'aridesa
de tanta gent que viu la boca closa.
És el teu cant l'esclat de l'ardidesa,
l'accent novell damunt de cada cosa
vella de temps, de dol i de vilesa,
l'alè tendral i l'himne de l'alosa.
No tingues por de dir el que voldries,
de fer allò que t'han vedat els pares
des del seu món vençut d'hipocresies,
de somnis morts i silencioses ares.
Canta ben fort! Amb la cançó podries
aquesta nit encendre d'alimares!
ANIVERSARI
Ja tens vint anys! Em sent una aigua quietacocó d'espill silent entre el rocam,
que sent sonar sonor entre el fullam
un rierol proper de deu poeta.
Vint anys al vent! Recorde el teu velam,
novell vaixell ardit, de proa dreta,
que un jorn solcà feliç la mar secreta
del meu neguit assuavint-ne el clam.
Vint anys! Mig llum o cant, mig bergantí,
tot transparent de goig i de gaseles,
travesses nou les portes del matí.
Amb vint anys més, somriures i cauteles,
dic el teu nom que avança i fa camí:
el teu nom ple de des, d'enes i d'eles!
DESENCÍS
A poc a poc, a colps de desengany,d'aspres recels i onades de fredor,
del foc d'aquell volcà devorador
no en resten ja sinó cendres. El dany
s'ha estès arreu i del tronc ja cap tany
mostra senyals de l'antiga verdor.
L'ample camí que era goig i ufanor
ara és només un malmés viarany.
I quan això s'esdevé i, amb nou ull,
veus tal com és l'amor, petit i gris,
el bell palau torna a ser un casull
d'envans fumats i teulat trencadís.
El seny trobat, recuperes l'orgull
del fons del pou eixut del desencís.
I un fet novell s'imposa amb tall precís:
la carn que ahir desitjaves amant
avui avorreixes. T'és fastiguejant.
Esperem la vostra col·laboració en forma de comentaris i crítiques sobre el contingut i desenvolupament de les tertúlies i d'aquesta web, així com qualsevol notícia relacionada amb el món de la poesia que considereu d'interés. (No us podem prometre, però, resposta personalitzada)Escriviu-nos a: valenciana_de_poesia@yahoo.com
|
Maria Josep Escrivà
Isidre Martínez Josep Lluís Roig |
|
Disseny i realització de la web:
|
Giorgio Grappa |