| Les Tertúlies del Malva-rosa |
Actualització: 17 de gener de
2002
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Raïm de vent. Barcelona: Columna, 1996.
pensament.
Per la teua paraula.
Fes-me esclava perquè
puga tornar a volar.
No, és millor que em parles.
|
|
|
|
Vint-i-dues mans de pintura. València: Edicions de la
Guerra.
Dubte amb el crepuscle i la magnòlia. Amb la fusta
del silenci dubte el sol i les estrelles i m'amague com un xiquet
en els armaris d'aquesta casa meua confida d'esperma i obaga.
Em pregunte si he d'anar enlloc quan decline el vespre,
si la lluna em somriurà com abans, amb els tentacles blancsa
d'oli i safrà, fent usura en els meus ulls agres, si recordaré
que he viscut
l'origen d'allò confús que recolza en el cos i en les
hores abillades
dient-me com d'ampla és la terra i què estret és
el raure de l'home.
màstils torts d'esperes obscures i mínimes.
Massa tard, massa tard... Sempre.
Escolteu-les. Ja brandes campanes de dol
i mites del dia a la catedral del crim i la discòrdia,
|
|
|
|
Notícia de la tribu. València: Septimomiau, 1978.
Refugi absent. Barcelona: Edicions del Mall, 1979.
Materials per a una mort meditada. Gandia: Excel·lentíssim Ajuntament de Gandia, 1980.
Exercici per a una veu. València: El Cingle, 1983.
Tria personal, 1976-1989. València: Edicions de la Guerra, 1990.
Fira desolada. Barcelona: Columna, 1991.
L'illa amb llunes. València: Tabarca, 1993.
Versos per a Anna. Alzira: Bromera, 1998.
Corrent de fons. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1999.
Mai no el cos fou ni hàbit ni treva,
ni el desig no repòs en la fatiga
d'aquell que, obscur, en ombres es complau
ser immòbil memòria d'ell mateix.
El gest paralitza el desig un instant.
El desig, tanmateix, del gest fa àmbit
on el dolor perdura parets inacabables.
CANÇÓ |
|
que no són ulls, sinó albes. |
|
se m'ha endut de sobte l'aire. |
|
|
|
|
Ex-vot. Ardeas Poesia.
Antara. Benicull de Xúquer: Set i mig (Poesia, 21), 1999.
|
|
|
|
De prunes, horts i diverses flors. Manises, 1995.
El cos de la posta. Germania, 1995.
L'eixam dels desprevinguts. L'Aljamia, 1996.
S'esquinça el blau, i l'abril avergonyit de setmanes mandroses captivades, de nou la primavera ens aproparà el començ nove ll de la flama. T'hauré perseguit, enjog assat, fins els enfonyalls de la sort, d e torrents eixuts fent ganyotes a dojo, i les places de l'oblit desheretades de tota tristor conjuntural. Quins danys i quines portes venç la polseguera! Els in fants ja fan volar les milotxes emnig el s garrofers! Segueixen, doncs, embruixad es les torxes de l'amor, i el doll de so spirs malenconiosos, i les persianes aba ixades a mitja tarda, amagant el plor de la lluna. Quin anell s'enfila als arbres !, i les neus emblanquinen les ones amb embolcalls de festa! T'aniré caçant, com pessic de pardal, immers en la nova naix ença perdurable, no caldrà rebre el meu seguici de batecs, oh! Ophelie.
Sé, agenollat de dessabor, la feixuga estima professa da, amants de pàtries inde cises, sobre aquesta terra sospitosa. Sé, de les nafr es obertes i profundes que heu anat tapant al llarg d e setmanes d'ofensiva; i o bertes de nou, heu caminat a l'inrevés les mateixes p asses traïdores. Sé, d'aqu est immens vent gegantí qu e raspalla imperial les ca nsades espatlles d'aquest país suggeridor, oh! Ophél ie.[de El cos de la posta]
|
|
|
|
Llibre de família. València: Tres i Quatre, 1997.
Quina distància separa
La idea de l'Amor
Dels actes de l'amor?
Perquè ara, quan arriba el bes,
ja no espere aquests llavis,
Sinó l'eternitat per recordar
L'instant d'haver-los desitjat.
La derrota d'haver-te conegut.
La victòria d'esperar-te sempre.
Alliberats de l'antic miratge
Que podrírem d'infància,
Hem sobreviscut a una certesa:
No tots els camins són disponibles.
Com aqueixa llum que ara arriba
És òrfena d'una estrela inexistent.
Jo he heretat del meu pare
La pedra que duia a la sabata.
De la mare, la malenconia
Per una absència inconfessada.
La victòria del silenci,
L'ona per l'escuma derrotada.
El compromís amb la vida,
Litúrgia fidel amb la mort.
Com s'assemblen els nostres paradisos
Incòlumes, de mel inobtinguda!
Què pròxims dels meus averns!
Reconec l'eco de la seua veu,
Captiva a la ventura finita
Del meu temps.
La pedra és heretada
Però el dolor és meu.
Mulle la punta dels dits
Amb les llàgrimes del pare.
La vida, artesania de l'espera.
|
|
|
|
El perfecte somriure. Mislata: Excel·lentíssim
Ajuntament de Mislata, 1989.
Onada manyaga, avui no hi ha l'ombra que et malmet les costelles
i les cuixes. Se n'ha anat com se'n va la febre,
humitejant les temples, temptant el so que s'aixecava poderós
i furtat com una mentida a la lluna.
La dona que es mor ja no visita els amics
car ha deixat la ciutat i sojorna ara el cim
i té els núvols per corona,
petjades esborradisses i tanta paciència
per no oblidar el plaer de la festa.
La dona que es mor sent una mica de goig
al dematí, quan el sol li pentina la galta
i la fosca és, per sort, anada a jóc.
Però aviat s'esmunyirà aquesta dona que es mor
per les bardisses del temps extrem i la memòria.
|
|
|
|
Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies. València: Víctor Orenga editor, 1986.
Bagatel·les. València: La Forest d'Arana, 1990.
Cant espiritual. València: Alfons el Magnànim, 1992.
Pietà. València: Amós Belinchón editor,
1993.
I emplomaríem de palpentes llòbrecs
corredors de fredor i nues hores.
Que, dels caus de la por, faríem jaços
d'amor, de fúria, d'ocells florits:
de tu i de mi, orb i orba que s'enceguen.
De tu i de mi, que, de penombra i gàbia,
iríem albirant tan purs miratges,
que oblidaríem les clarors, les ales,
d'una intempèrie de vols a mida.
Restà la meua cérvola
jaquida a l'alta serra.
Sobrava primavera.
De flor de l'ametles
fugia primavera.
De flor del magraner.
De tant en tant, el vent,
dolent, me la retorna.
El vol del vent. a voltes.
R.M. Rilke
I amb tu i amb la teua ànima, se'n fugen
els altres dons dels déus: el sol, la lluna
creixent del breu delit, la pena lenta
que minva tots els noms de l'alegria.
Mes queden escorrims dels ser, paraules
que el temps deixa vessar en la memòria:
"amor" i "amic", i "benvingut" i "queda't".
I tu les aprens, per no oblidar-te
dels íntims hostes que se te n'absenten.
I t'agafes al nom de l'esperança.
|
|
|
|
Transparències. Vila-real: 1993.
Crisàlide d'esperança. Alzira: Germania, 1995.
|
que obide el nom meu al llindar encés de les teues galtes i m'esquitxes de blau el pols incert de cel·lofana que em sostè. Aleshores inicie l'escalada sobre els blavons d'improperis i ple de silenci a les cames cerque excuses de nen bo per a tu. Així és com m'abille la memòria i amb l'espill els teus llavis, de nou el nom surt: potser pel tacte càlid de petxina o pels somnis de milotxa d'algun capvespre... A les palpentes, hi perd l'oblit. |
|
ocell sense ales que la fam salvatge fondada en festa. Estripes l'alè
I restes tot sol,
Per a tu la metralla
Enlloc et coneixen,
Somies un món,
|
|
|
|
|
Clissar les hores. Benicull de Xúquer: Set i mig (Poesia,
15), 1998.
El teu perfum de sals m'impregna i s'escampa.
La teua mirada ha retornat pels fons de l'aigua.
Aquesta imatge no té rostre,
només un somrís espurnejat a la barca.
Desconcertada he delerat el vol d'una gavina,
lleugeríssima lloba de mar que travessa blaus.
El meu desig s'esvaeix lentament en la nit,
com el mirall de les ones pels batecs obscurs.
I a trenc de l'alba,
sota les ales tèbies dels colors,
un brunzit suavíssim de llibertat
encén de nou ànsies de blaus.
Però l'instant imprevisible de vols
ha d'arrelar el gàlip encés del desig.
Terratrèmol d'albades, clausura dels sentits.
Convertiran els somnis en un boscam de llum
que amb la lividesa de la distància es perd.
I a cada pas hem d'acceptar que tot és efímer.
Ara que t'endinses dins un fullam de cendra.
I sents fràgil el temps, sense ànsies ni odis.
Al racó de la teua cambra, un sospir escamparà
un instant de joia enmig de buits insalvables.
Les hores t'endolcen el coratge de la pell.
Desitges un broll de fúria i llum a les venes.
|
|
|
|
Berna Blanch
Max Estruch
Jordi Monteagudo
Alfons Navarret
Joan Pujalt
Àngel Pujalt
Imma Simon
Demà, demà sí,
buscaré en els buits de la pressa
un racó que em desitge.
Només per tu desitge ser algú
-un advocat, senyor d'un gran bufet,
o un mafiós, gerent d'un cabaret-
i cruament ho veig: no sóc ningú.
De tota falsedat camine nu
mes ja no sé com puga anar capdret.
Fóra plegar, potser, més oportú.
De mots i rims em trobe tan estret
i el teu rebuig em deixa tan dejú
que no podré bastir-te ni un sonet.
Ocórrer, com els núvols cauen en l'afer diari. O com una llum escaient ens xupla dels llavis una besada o una escletxa que hom passeja nocturnament. Però, dempeus, el més dur conreu és el somni, cridar la gespa amb paraules i gestos. Amotinar la nau dels vespres, mirar uns ulls mentre la lluna es reflexa una ombra de fusta, els sospirs de l'amada, del seu incendi.
Descrivia corbes, traçats lleus, pits de palla i safrà. Era obvi que la mesura es desorbitava: haver nascut vehicle o polsim només són conceptuals casualitats de la vida (o del somni).
| -"DE U.S.S. ARIZONA A U.S.S. YORKTOWN. STOP. PEARL HARBOUR
BOMBARDEJAT. STOP. MAJORIA DE VAIXELLS DESTRUÏTS O AVARIATS. STOP.
ESVENTRATS U.S.S. WEST VIRGINIA, U.S.S. CALIFORNIA, U.S.S. OKLAHOMA. STOP.
ESPEREM SEGONA ONADA. STOP. MISSATGES ININTERCEPTABLES. STOP. NO CONEIXEM
EL SEU CODI. STOP. CALDRÀ AÏLLAT TOTA LA POBLACIÓ JAPONESA
DE L'ARXIPÈLAG. STOP. TRACTAREM DE SORTIR A ULTRAMAR. STOP. b ao
-3, cro, r rr."
-"DE U.S.S. YORKTOWN A U.S.S. ARIZONA. STOP. CONFIRME INFORMACIÓ. STOP. CODI INCOMPRENSIBLE. STOP. ESDEVENIMENTS INVERSEMBLANTS. STOP. FI DEL MISSATGE." |
Un ballarí gosa el salt a la bassa
i clapoteja mentre se'n sap estar,
segur i breu, sempre a tall de cremar
com quan es torna per una lleu tassa.
Un pes lleuger que s'ha acotat al cap
llança pedals enrere mentre sap
que encara es pot surar per entre els vius.
I el mar s'atansa per voler retornar
sobre el llit erm que mai podrà tocar.
I no ho creiem, quan diuen que som rius.
M'endinse pels viaranys ocults i ombrívols
de ma ciutat enfonsada, sobre la qual jau
una pluja d'estels abatuts i trencadissos,
que fan que a hores d'ara,
contemple allà, en el fonedís horitzó d'argent
emmetzinat, com es perfila davall dels meus
ossos amarats, el bromall de la nit entelada;
pels emmordassats somnis d'ahir.
Assedegat l'home per les runes del temps
o dels amors que no li han germinat en la
saba d'altres xiprers llunyans o propers,
va trepijant les fragàncies somortes de consol,
que l'evoquen a un incendi de silenci.
Clivellades les incertes hores que palpiten,
en el cisell del silenci,
descobreix per una escletxa quelcom encelada,
el misteri on pertanyen, aquells somnis d'espiga.
Que són dibuixats en les mateixes nits de soliloqui,
que acompassen a la campana gèlida, que dringa
en els turons vets, que bleira la memòria.
Jo sóc d'ací, del fang i una costella
em negaren la pau d'una inefable terra
i ara conree l'asfalt, comdemnada a ser Eva.
Jo sóc d'ací, ciutat de fil per randa
ciutat del senyor hàbit de metall i enderrocs
ciutat del rei magnànim, del Senyor de Filferro,
aquell que fila xarxes per ofegar fronteres sense límits.
Jo sóc l'emancipada benaurança
carregada de fills i amant a l'oficina;
de parpelles unflades de tant de
vetlar somnis i venerar filferros.
Jo sóc d'ací
-diuen-
del fang i la costella.
Escriviu-nos a: valenciana_de_poesia@yahoo.com
|
Maria Josep Escrivà
Isidre Martínez Josep Lluís Roig |
|
Disseny i realització de la web:
|
Giorgio Grappa |