Ontinyent es troba a la comarca de la Vall d’Albaida, enclavada al centre de la part més occidental, envoltada de bones terres de cultiu i a la vora del riu Clariano —o riu d’Ontinyent. El nucli històric d’Ontinyent té els seus orígens al voltant del s.XI, en la fundació de l’hisn Untinyân, una mena de fortalesa ubicada en la zona més alta de la Vil•la. El nucli urbà antic d’Ontinyent —la Vil•la— està documentat des del segle XI, en què és citat per Ibn al-Abbar com a lloc de naixença del poeta al-Untinyaní. En el segle XII, al-Idrisi cita el castell d’Ontinyent (hisn Untinyân) com a etapa en el camí de Múrcia a València.


Les nombroses troballes mobiliàries –ceràmiques etc.- procedents de les excavacions arqueològiques a la Vil•la documenten prou bé aquests segles finals del domini islàmic, tanmateix són poques les restes estructurals que han perviscut. En aquestes terres, al segle X-XI, existien indústries tèxtils que aprofitaven l’energia hidràulica que proporcionava el riu Clariano. El segle XIII és el segle de la conquesta d’aquestes terres. Jaume I s’apoderà de les Balears i fundà el Regne de València, amb el que quedà formada la Confederació Catalano-Aragonessa. En ser conquerida pels cristians (1244), el seu terme municipal fou molt ample, ja que comprenia Agullent (fins a 1585), així com la partida dels Alforins (1256) i convertida en municipi el 1927. Fou Vil•la Reial amb vot a les Corts del Regne, encara que durant alguns curts períodes va pertànyer a persones de la família reial (l’infant Pere, Ramon Berenguer…) o de la noblesa (els Vil•laragut), etc. Durant finals del segle XV i la primera meitat del XVI, la manufactura tèxtil va experimentar un fort creixement. Cal destacar que amb Villena tingué nombrosos plets per qüestió de límits territorials. Durant l’any 1522, el lloctinent compte de Melito ocupà la població, després de refugiar-se els reialistes a la part alta de la ciutat, i féu un gran nombre de presoners, que va utilitzar com a ostatges per alliberar el seu germà, el marqués de Zenete, reclòs pels agermanats al castell de Xàtiva.


A finals d’aquest segle es va convertir en la tercera ciutat en població del Regne de València malgrat el seu caràcter irregular de creixement. Un altre fet destacable de la seua història passada va ser la pesta de l’any 1600, que afectà greument Ontinyent, on causà una gran mortaldat. Al segle XVII, tingué lloc l’expulsió dels moriscos on la ciutat va participar de forma activa. Els àrabs, des dels primers segles dels assentaments cristians dels conqueridors, van ser sempre discriminats, explotats i fins i tot maltractats. Malgrat que, la majoria d’ells eren descendents dels primitius habitants d’estes terres, el seu delicte va consistir en professar el mahometisme per herència dels seus avantpassats que a ell es van convertir a través dels segles de dominació àrab. Els moriscos constituïen el braç treballador i tècnic de la riquesa agrícola de les terres valencianes i l’agricultura era l’autèntica riquesa del Regne de València. La Corona va tardar molts anys en prendre aquesta decisió. L’assumpte de l’expulsió era de tal transcendència i de resultats tan problemàtics i desastrosos, que no cap dubte va ser un dels motius que va iniciar la decadència econòmica i política de la nació espanyola.


El procés d’expulsió dels moriscos va finalitzar a l’any 1609. El caràcter fronterer de la Vil•la va ser decisiu per tal que Jaume I la nomenara vil•la reial. Al s. XVIII va tenir lloc la Guerra de Successió. Podem fer, doncs, una reflexió dels motius bàsics del austracisme valencià: En primer lloc, el caràcter antifrancés es va deure a la llarga guerra contra França al s. XVII i els seus atacs de la flota contra les nostres costes així com pels llargs contratemps econòmics, ageujats per la gran quantitat d’articles francesos importats i la invasió dels comerciants d’aquella nació que sofria les terres valencianes. A més, a més, es creia que el poder centralista desenvolupat en aquella nació pels Borbons i es temia per l’arravatament dels Furs i Privilegis que el Rei Jaume I els va concedir. Per altra banda, l’essència constitutiva del caràcter social del camperolat i artesanat valencians, va quedar demostrat a les dues Germanies. Es va creure que a soles els Àustries podrien propiciar els interessos valencians, ja que la immensa majoria de la noblesa donava suport als Borbons. Aquesta guerra va ser pèrdua a Almansa a l’any 1707 contra el règim francés. A la ciutat i als voltants hi hagué combats durant la Guerra del Francés i les guerres carlines.


A finals del segle XVIII i principis del XIX varen ser anys d’extrema necessitat i pobresa per a les gents obreres del Poble. A la primera dècada del segle XIX, a través de molts Cabildes, queda reflectida l’actitud conservadora de molts d’ells contra les idees renovadores de la revolució que sacsa ja la societat ontinyentina. S’esforcen fent valer els seus drets d’institució nobiliària, uns i altres sol•liciten el seu reconeixement de noblesa amb concessions de baronies i altres privilegis. Al segle XX cal destacar que va ser atorgat al territori ontinyentí, el títol de ciutat a l’any 1904.