LA FIGURA DEL SAMURAI

Evolució:

En un principi eren simples funcionaris que obeïen el seu deure militar i administratiu; els problemes sortiren quan començaren a mesclar-se els interessos personals a dins la Cort.

Japó començà a dividir-se entre els anomenats daimyô els quals,s’organitzaren en bandes o “to”. Habitualment el vincle era parentesc o parentesc ritual, encara que també hi havia seguidors sense cap vincle sanguini, eren els kenin. El terme de parentesc per tant, englobaria a diferents tipus de seguidors de la més variada tipologia. Naixia un grup social eclèctic que acabà per denominar-s’hi clan a la que se li va afegir una estricta obediència militar.

El seu sistema d’autoritat solia basar-se en aliances personals i molt duradores entre els diferents clans. Els més grans solien organitzar-se al voltant d’un membre de l’aristocràcia cortesana traslladat al món rural de les províncies. Aquestos posseïen títols militars i cert prestigi social que els donava un clar avantatge front als altres. Famílies com Fujiwara, Taira i Minamotao, aconseguiren càrrecs molt importants com a caps regionals.

Foren aquestos els pioners dels clans territorials, els daimyô (senyor o noble) col·locats pel propi emperador i que amb el temps havien adquirit força i ara es disputaven l’hegemonia del país. Foren concretament dos d’aquestos clans: els Taira i els Minamoto els protagonistes d’aquestes revoltes. El victoriós fou l’últim, iniciant així el anomenat període de Kamakura (1192-1333): apareixia el primer Shogûn de la història del Japó: Yorimoto. Els samurai passarien a partir d’ara a ser la columna vertebral que sostindria els diversos règims polítics durant els set segles següents.

S’iniciava un règim militar amb una nova organització repartida entre els daimyô. Al cap de tots plegats, el shogûn el qual, dirigia el shogunat –es podria definir com a un quarter militar amb amplis poders civils–, sistema de govern que perduraria segles. A pesar que teòricament la seva funció era simplement la militar, en la pràctica era ben diferent: a l’emperador no se li consultava ni se li demanava opinió, però la llarga tradició del país no podia permetre’s el luxe de desfer-se d’ell, doncs era el fill de la deessa sol i per tant, un Déu, així que es mantingué simplement com a una figura ornamental.