LA FIGURA DEL SAMURAI

Evolució:

Durant el segle XIII hi hagué algun intent per part de l’emperador de recuperar el poder, però aquestes insurreccions foren fàcilment desfetes. A més es donaren els intents de penetració dels mogols, els quals foren vençuts pels samurai, que aconseguiren així enaltir encara més la seva categoria i fama com a guerrers. És en aquesta època quan es comença a codificar l’ideari samurai, a definir-se els seus codis de conductes i pautes culturals associats al budisme zen, ideals de valor i lleialtat al seu senyor. Aquest esborrador del que seria el futur Bushidô, cristal·litzaria com a tal uns segles més avant.

Però serà realment en el període Tokugawa, quan el feudalisme implícit ajudi a una casta militar a pujar encara més en els graons socials. El samurai o bushi, adquirirà més poder. Ens trobem en una època en la que qualsevol humil podia convertir-se en samurai i pels seus mèrits militars guanyar-se el lloc de shogûn. Aquest fou el cas del iniciador de la dinastia Tokugawa Ieyasu, el qual era fill d’un granger.

Durant aquest període, el samurai seria una figura encara més destacada, sobretot pel fet de que era l’únic que podia dur les dues espases katana i wakizashi. El combat passava a mans especialitzades adjudicant definitivament els rols que definien un camperol i un samurai. Açò els donava l’autoritat sobre la resta. Aquest episodi fou denominat el katana-kari, la “caça de les espases”, tothom que tenia algun tipus d’armes era castigat durament.

Tancat el país a la resta del món, fou durant l’època del shogûn Yoshimune (1716-1745) quan ressorgí l’esperit marcial i la seva integritat com a lluitadors. No deixa de ser irònic que aquesta manera de pensar sortís durant el període de pau que Japó estava vivint gràcies a llur aïllament.

Era la pau precisament la que faria decaure a aquesta casta militar: els samurais foren anul·lats com potencials rebels, sí que conservaren els seus privilegis i també mantingueren l’estructura feudal, inclòs el dret de portar les dues espases que era el signe distintiu de la seva classe, però es feia tot i més per impedir que les utilitzaren. Així doncs la història d’aquells valerosos guerrers acabà sumida en una classe burocràtica i urbanitzada que encara que conservaven el títol militar, ja de res els servia, i entrenaven més pel fet de mantenir les costums que altra cosa.