Les Tertúlies del Malva-rosa

Actualització: 17 de gener de 2002

Temporada 2000-2001

La quarta temporada

Principal	Calendari	Autors	Enllaços
1997-1998	1998-1999	1999-2000	2000-2001
2001-2002

Les tertúlies del Malvarosa reprenen les activitats per quarta temporada consecutiva. Degut a la desaparició d'aquest emblemàtic cafè, ens hem traslladat al cafè Sant Jaume, en la plaça del Tossal.

Tertúlia	Autor	Data
XLV	Antoni Ferrer	19-10-2000
XLVI	Salvador Jàfer	2-11-2000
XLVII	Josep Ribera	14-12-2000
XLVIII	Josep Antoni Fluixà	18-01-2000
IL	Gaspar Jaén i Urban	30-01-2001
L	Joan Baptista Campos	15-02-2001
LI	Especial 50 tertúlies: taula rodona al voltant de la Poesia	01-03-2001
LII	Clara Ruiz Navarro	22-03-2001
LIII	Tomàs Llopis	05-04-2001
LIV	Marisol González Felip	26-04-2001
LV	Manuel Forcano Josep Lluís Roig	17-05-2001
LVI	Rosa Serrano	31-05-2001

XLV Tertúlia

ANTONI FERRER
(L'Alcúdia de Crespins, la Costera, 1943)

19-octubre-2000

Presentació

Vegeu ací

Obres publicades

- Fragmentos con figuras para un vaso minoico, Ajuntament de Gandia, 1979.
- Partitura laberint, Ajuntament de Gandia, 1984.
- Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies, Víctor Orenga, València, 1986.
- Bagatel·les, La Forest d'Arana, València, 1990.
- Cant espiritual, Alfons el Magnànim, València, 1992.
- Pietà, Amós Belinchón, València, 1993.
- Cant temporal, Tàndem Edicions, València, 2000.

Poemes

Haver nascut, encar que hem de morir-nos.
Haver plantat, encar que no hi collim.
Per ser curats, és per ço que ens ferim.
No hi ha enderroc, si no volem bastir-nos.

El que perdem és perquè vol buscar-nos.
Quan esgarrem, hem de cosir més prim.
Tots els estius madurem en raïm.
Fugen les illes per a retrobar-nos.

Desestimar no deroga l'estima.
Fem del revés tapissos de bescara.
Rescabalem les hores de la rima.

El que ha sigut perviu, serà el que és ara.
I ara va sent el que demà s'anima.
Haver viscut se'ns torna creu i cara.

[Cant temporal]

EDICTE
No llanceu els cartons a la foguera,
ni al fem ni al reciclatge.
Deixeu-los a l'abast de transeünts i d'àdvenes.
Potser els gastaran de jaç i jàcenes.
Potser s'hi cobriran les llargues nits de llémena o de gebre.
Potser se'n faran cases,
per si i pels seus hereus
-si Déu no ho remedia, si Déu o alguna ràbia-,
i potser les habiten ja per sempre.
I alguna que altra volta,
de tant en tant, algun any en la vida,
algun diumenge que us les trobe fluixes -les ànimes, vull dir-,
substituïu-los:
instal·leu-vos, de grat, en llurs suburbis
de llauna i rosegadors.
I proveu aleshores de quedar-vos-hi.
Us tindríem per fills ben predilectes.
No hi pot fer ja res més, el Consistori.
[Cant temporal]

CANZONA DI RINGRAZIAMENTO

A Antoni Llidó, in memoriam

Mireu-me de perfil, vegeu què han fet
de la llum dels meus ulls, oïu quin crit
m'han sembrat en el cor, i malferit,
els que mai no em volien clar i dret.

Mireu-me a contrallum en aquest llit
de punys i de picanes tan ben fet:
que no em desapareguen contrafet
ni em condemnen a veure'm emmudit.

Que la sang que em vessaren regue el sòl,
que la carn no se'm quede esbalaïda,
que els ossos que em trencaren prenguen vol.

Que l'odi no us endanye la ferida.
Llaveu-me la camisa. No em feu dol.
Parleu per mi: regracieu la vida.

[Cant temporal]

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE
Quan tu preguntes i quan no clarege.
Quan estigues tot sol en la penombra.
Quan et vinguen la nit i més preguntes.
Quan la boira daurada no et responga.
Quan els teus anys arriben a cruïlla.
Quan lliges aquests versos i jo no hi siga.
Quan em crides i no et podré respondre.
Quan jo tremolaré en la meua estança
segura d'alabastre.
[Cant temporal]

QUASI PER IGNEM

I Cor. 3, 15

Ab que no em tocs l'esperit que a Tu sembla

Ausiàs March

Si em dic Antoni, si Ferrer, m'ajusta
el Ferrer que va ser, l'Antoni que és,
i el què i el qui seré, demà sorprés,
tan de través com crema el foc la fusta.
Que ara que l'edat a porta tusta,
ni puc ni vull escriure a l'inrevés
la vida que em va dir un dia: "Vés,
sembra llavor contra la mort adusta".
Ni vull ni puc desviure res de res:
del que he estimat farà la mort garbera;
del blat i el jull, gavella en malentés.
Si Empar i Andreu guardats en la panera,
m'aconforma que em faces teu al pes
quan m'isca el nom, fet fum, per la fumera.
[Cant temporal]

A Josep Antoni Comes

Ara, si vols, ja pots deixar-me Antoni
Ferrer en pau: signat per ta paraula,
refós en carn i en sang, en vera faula,
i lliure l'esperit de querimoni.
Si vols, ja pots deixar-me anar Antoni.
Car els meus ulls t'han vist damunt la taula,
il·luminat, el testament, la baula
que ferra l'impensable en matrimoni.
T'han vist l'hereu i l'heretat testada:
el Nom en cada nom; l'Instant més àgil
dansant, glorificant cada mirada;
el temps d'Andreu, eternitat pensada
per a regraciar la vida fràgil;
la carn per sempre més en Tu Emparada.
[Cant temporal]

XLVI Tertúlia

SALVADOR JÀFER
(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

2-novembre-2000

Obres publicades

- L'esmorteïda estela de la platja, Tres i Quatre, València, 1974.
- Lívius diamant, Llibres del Mall, Barcelona, 1975.
- Els caçadors salvatges, Tres i Quatre, València, 1984.
- Navegant obscur, Gregal, València, 1987.
- Produccions Ansietat (1970-1988), Tres i Quatre, València, 1988.

Poemes

S'han romput les fronteres
i els atzucacs del camp retornen a la nit.
Tinc una mala ràbia per a tota la vida.

Voldria desesperar-me eternament
i fondre'm. No voldria que els àngels
em veiessin plorar, però els faunes desfullen
aquest bassot immens. No som
ni cel ni estiu, ni atzur brunzent d'espasa.

Sotsobres d'esquelet, les campanes enlaire.
Voldria saber com explicar que m'escanyo
i tinc cucs als turmells.
Només m'estimaria que fos blava la cendra
i càlids els mitjons, però no tinc drecera
i les serps que m'ofeguen acoltellen ma llum.

Dimoni que m'estimes tan follament hissat,
per la destral que portes penetraré a la son
i desaré els meus llavis a fora les finestres,
perquè me'ls besi l'heura i el furor de la fosca.

[L'esmorteïda estela de la platja]

CORAL

I en arribar al fons l'òliba l'esperava,
òliba, guerrera serena, llançadora d'astes
que dibuixen el silenci horitzontal,
la tancada, perfecta bellesa,
que més enllà de tot, molt més enllà reposa.
I s'estenia pel llarg domini dels seus ulls
com un dèbil record, ferro forjat
en la tristesa que l'estany nodrí.
I com el cercle recomença,
sempre final, sempre principi,
el moviment del rem l'enquimerà
i la destral que en fosc tresor alçava
el va imantar en pedra eterna,
un pur foc mort, estàtic i vibrant.
I atenyé la riba de seda on tot repòs és blanc,
on la llum congela la transparència
d'una quallada forma inhabitable.
I fou coronat del propi regne
amo i senyor complet, sencer amor,
del pur silenci enamorat barquer perfecte.

[Lívius Diamant]

...I venia a guanyar-me l'escala de la mar on vaig deixar les barques. Les meves amazones vestien peplos blancs, i jo volguí deixar-les córrer esbojarrades pel meu ample boscatge. Nasquí fill de la saba del verd d'antics paratges i voldria oblidar-me on em quedí oblidat. Si sabíeu les torxes com omplen el capvespre! El meu destí és vegetal, el meu somriure d'aigua que vesso per la boca, convit de festa i mort. Amb el plor fructifico la terra, l'eixorca terra del delicte que vaig crear i és meva. Sóc aigua, sóc riu, sóc déu de la mort i de la vida.

[Lívius Diamant]

LA NIT DE L'ESCORPÍ

Quan tot ja s'ha comprès, què ens resta sinó partir?
Som les aus migratòries devers l'atzar inhòspit,
hem fet un alt viatge sense parar en cap ribera
i així hem traspassat de migratge en migratge
el cicle tan perfecte que uneix el dubte fosc
amb el ritme segur. Que no quede cap tall
que ens impedesca ser tan purs i tan altius,
caçadors solitaris amb els falcons reials
guaitant en les manoples el cel nítid de caça
i la claror suprema de l'espill que ens contempla.
No hi ha enemics que ens sotgen,
perquè l'espant és fals i la màscara brilla.
Des de la nit al dia, des del dia a la nit,
l'escorpí punxa l'aire com una altiva espasa.
Dins els ulls de l'espai guitarres en silenci.

[Els caçadors salvatges]

A Xavier Bisbal

CANT DE COMBAT

   Som Soldats de l'Amor, només Soldats d'Amor.
   Estem inventant la possibilitat de sobreviure
i tot és intangible com els coloms fugaços.
   Com a reis de l'amor i de l'oblit
vivim en la incertesa. Sobre els fils del parany
ens vestim de monarques i habitem monestirs,
i la vida es dispara com la sageta d'or.
   Arquers de llum i d'aire, taladrant el destí
desafiem la vida i desafiem la mort
que ens empeny al més altiu misteri del periple.
   Navegant, oblidant, sempre som Argonautes.
   Sempre som Argonautes en viatges d'amor,
en aurores, en crims, naufragis i ventures.
I només som, només, astres encesos
esperant la caiguda en Afraus d'Energia.
   Som Soldats del Misteri, Amants Folls de l'Atzar,
Herois de Solitud, Espills del déu Instant.
I sempre estem buscant Companys per al Viatge.

[Els caçadors salvatges]

A LA MANERA DE RICARDO REIS

Sigues gran sigues sencer,
tot allò que pots ser.
No exclogues ni exageres res que no siga teu.

Sigues dens i enter,
tot allò que vols ser.
Posa el màxim que ets en el mínim que fas.

    Així brilla la lluna ben alta
     sobre el llac,
     perquè mira i calla.

[Navegant obscur]

XLVII Tertúlia

JOSEP RIBERA
(Faura, el Camp de Morvedre, 1966)

14-desembre-2000

Obres publicades

- Alba lasciva, Amós Belinchón, València, 1994.
- Els espadats de la Morris Jesup, 7 i Mig, Benicull de Xúquer, 2000.

Poemes

ALBA LASCIVA

Quisiera saber por qué esta muerte
Al verte, adolescente rumorosa...
Luis Cernuda
Ja s'esgota la nit
Entre espasmes i esglais
De la carn al roig viu,
Mentre t'òmplic el cos
De saliva com mel.
I els verins nocturnals
Ens esclafen la sang,
Mentre em mulles amb foc
De suor pubescent,
Entre ofecs i abraçades.
Són el semen vital
Que bevem damunt l'herba;
Són les flors d'un desig
Que ens retorna al crepuscle.
I amb l'aurora ens arriba
El silenci amb la llum,
Tots voltats de saliva,
Cendra, sang i suor.
[Alba lasciva]

FUSIÓ

S'ha fos:
S'ha fos el foc que alimentava el paradís,
S'ha fos la neu que deixondia l'ampla vall
Dels ulls ardents en llur dolor d'estiu,
S'ha fos, s'ha fos encesa de quitrà
L'eterna olor de pluja obrint els salzes,
S'ha fos i ens ha esglaiat eternament,
Perquè s'ha fos el mar i l'infinit
Sobre el bosc fosc d'uns engonals mullats,
S'han fos la sang, el vidre i el desig,
El llarg desig febril de tu en mi,
Esquerp i brut al fons de les paraules,
S'ha fos l'udol dels corbs, s'ha fos la carn,
S'han fos els cucs, la cendra i el sentit,
S'han fos la vida i l'aire, s'ha fos tot,
Mentre cercava l'erupció dels llirs
Endins el teu cos llim tot brut de fang,
S'ha fos m'he fos tot fos per tota l'ànsia
De retrobar en tu el Res i el Mai.
[Alba lasciva]

VISIÓ DE NOVA TERRA

Però has sorgit, de sobte, entre la boira
I l'horitzó de lava enlluernat,
Mentre em moria erm entre els cadàvers
Marcit pel llarg desig de les roselles.

I mab el glaç t'he pensat i somiat
Encés i transparent en l'alba altiva
Que em porta el vent d'argent dolor polar
Destrals endins del sofre del teu ventre.

Una remor d'ocells alliberats
M'ha travessat la neu suor de marbre
Magnificant l'aurora boreal,

I una ànsia d'hidromels i mareselves
Ha eixorivit el temple de la carn
Lluent de cendra, molsa i simfonies.

Per a Natxo Peidro [Els espadats de Morris Jesup]

ONTOLOGIA

Som nosàltres el paradís del vòmit,
Som les flors desbocades d'un llarg buit,
Omplint de cendra el nostre estatge encés.
Som la foscor del somni obrint la fam
De la membrança viva d'escorpins.
Som la por de la carn, som la innocència
D'un fresc somrís de llirs ardents de calç
Com un llarg túnel d'ambres i robins.
Som les deixalles d'un desert eixut,
D'un cos esquarterat en la ignorància
D'on són els ulls dels llobatons trempats.
Som tot l'avenc punyent d'un femer brut
Contra la hipocresia dels cretins.
Som el rebuig del viure en la impotència
D'aquesta pantomima de conills
Que vol fer sang vessada de titelles.
Som el no-som del fosc esclat de l'Àrtic,
Portant-nos sens remei a l'ànsia antiga
De voler ser el vidre clar, la llum
Del nostre llac, desig bullent de llim.

L'INTENS SOMRIURE D'UN VAILET PERDUT

Y el sol canta por los ombligos de los muchachos
que juegan bajo los puentes.
Federico García Lorca

Desig d'ulls blaus en somni de tardor
Vessat entre els llençols i les destrals;
Esclat de febre humida com el gebre
Que aixeca els nostres sexes reprimits
Tot just quan retornem del pou dels salzes;
Adolescents trempats per sempre més
En l'escalfor oberta de la carn;
Mirada incerta, intensa i seminal
De l'infant omplint l'aire amb la suor
Que desperta els instints ardents del bronze;
I, sobretot, el gest del sabre nu
Ferint el ventre i l'ànima esquinçada
Sobre el foc de Sodoma renascuda.

Apoteosi del cos sobre el silenci
I la quietud d'una ànsia de glaceres.

[Els espadats de Morris Jesup]

LA SANG VESSADA

Com d'inútil, que intenten silenciar-nos
O encadenar els anhels sempre frustrats,
Marcant el pas estèril dels botxins
Pels buits carrers després de la derrota.

Arribarà el nou dia en què podrem,
No sols parlar sense estrafer la veu
Y proclamar altius la nostra història,
Sinó també sirgar en llibertat

Les amples mars de vinyes que circumden
La terra deslliurada dels voltors
I els histrions de llengua ensangonada.

Badar el gest quan cal l'esforç suprem
Es com trair la plena honestedat,
Roent front als fusells dels miserables:

Tan sols valents amb sabres i canons,
Amb capes de vampir i ulleres fosques,
Tan sols per profanar la sang vessada.

[inèdit]

XLVIII Tertúlia

JOSEP ANTONI FLUIXÀ
(Alzira, la Ribera Alta, 1959)

18-gener-2001

Obres publicades

- Nàufrags sens illa, Bromera, Alzira, 1987.
- L'estel fugaç, Bromera, Alzira, 1999.

Poemes

NÀUFRAGS

(III)

En nàixer prengueren tot el meu cos,
nu i tendre com l'herba de l'aurora,
i l'embolcallaren de càlids núvols.
Jo reia lluny encara dels albatros.
Altiu mostrava el meu cos sense cap
estigma ni record, com un llenç nu.
El temps, però, m'ensenyà el gran ofici,
l'únic reservat, propi dels menuts:
navegar i col·leccionar nafres
estampades al cos com les medalles
que els generals protectors de la pau,
amb un arrogant i indigne desdeny,
ens mostren només en dies de festa.

[Nàufrags sens illa]

DECLARACIÓ

M'estime l'home nu d'anells i màscares
més que no pas l'arrogant individu
voltat d'honors, enverinat de glòria.
I és, per això, que m'agrada el cant
senzill, sovint fet de terra ben aspra.
Encara hi ha, però, qui no em comprèn:
vol que una tela frondosa de paraules
oculte el cos com un enramat d'heura,
però m'estime molt més no ofegar-lo.
He de deixar-lo que sure ben clar
com un vaixell saltant joiós les ones.
No ha arribat encara del cant l'hora
de deixar l'home apartat, oblidat,
com qui es deixa oblidada la groga
fotografia d'un primer i ja
ben llunyà amor en deixar d'usar una
vella cartera, desgastada i buida.
Per això dic, ben clar, que estime l'home,
com qui s'estima l'afable natura
d'un antic pi creixent entre les roques.
No us parlaré amb mots falsament poètics.
És necessari encara parlar d'ell,
amb un sentiment irrefrenable. L'home:
agosarat personatge, lleó
mansament sempre ferotge, que es creu,
sense profit, el centre just del món.
[Nàufrags sens illa]

INVITACIÓ

Nombroses i diverses són les sendes
que la vida, si vols, et subministra.
Deixa que et baixe festiu l'ascensor
i surt de casa. Trepitja l'asfalt
talment una llebre, sense cap por,
perquè res no ens fa mai por quan es té
el clar desit de viure. I allunya't
com si mai no haguesses de tornar
al lloc d'on véns. Mira-t'ho tot, ben bé,
no deixes mai perdre cap bri de brossa
tendra sobreeixint d'entre les pedres.
No ets tu sol. Comprens ja, amic, de què
serveix arraconar la freda cambra?
Viu, canta, dansa i corre sense fi.
No passa res si et furten la cadira.
[Nàufrags sens illa]

OBERTURA

cada matí li canvie l'aigua a la pena
Vicent Andrés Estellés (I)

Mostra l'albada lentament la llum
i entre edificis, fred i alhora festa,
s'intueix un sol llunyà a l'horitzó.
Mentre, els gats de la nit, neguitosos,
davallen les teulades, com els vampirs,
per veure l'íncola de les tenebres
que sobreviu enquistat a la fosca
dels racons putrescents de la ciutat.
A poc a poc, els carrers s'omplin
d'ocells, i de dòcils transeünts
els bars on, recollits, trenquen
somnis nocturns, vells, a colps de cafè.
I tu, voltat de llençols, et despertes,
mar de ponent, suorós i esgotat.
Dibtes. No saps si és encert o rutina
trepitjar sempre els mateixos rajols,
ennegrits. Et sents pedra entre els pedres,
marbre esculpit, antic i abandonat.

[L'estel fugaç]

BEATUS ILLE

Fugint del sorroll i de les orquestrines
que la ciutat en festes remarcava,
et visitàrem -oh mar de les èglogues
que en la nit multipliques les estrelles!-
per recobrar el silenci plaent
i la conversa afable entre companys.
I en una platja abandonada i fosca,
férem estada nus, sobre l'arena
rebolcant-nos riallers i cofois.
"Oh dolça natura!", "oh venturós
aquell que es confon entre mar i terra!",
"que gran, la nit de grills il·luminada!",
exclamàvem; però, de colp i volta,
començà la batalla dels mosquits.
Sofrírem la més contundent derrota
i et deixàrem -oh mar de la quietud!-
buscant la ciutat dels insecticides.
[L'estel fugaç]

HI HA EL DESIG

Sempre hi ha el desig de navegar
molt més enllà del silenci i la mirada,
saber-se viu, únic senyor del temps
que ens resta encara per fundar.

I no és la mort mai qui ens detura;
és el costum, la por amable que ens venç
amb joies i ornaments, la dimissió
anticipada dels capvespres.

Però el desig existeix -potser,
imperceptible i fugaç, com un estel-,
i ens vigila, atent, per ferir-nos les entranyes
i enfollir-nos alegrement,
ja que la mort no és mai un paradís,
per qui es pren la vida com l'única
lluita, realment, indispensable.

[L'estel fugaç]

IL Tertúlia

GASPAR JAÉN I URBAN
(Elx, el Baix Vinalopó, 1952)

30-gener-2001

Poemaris publicats

- Cadells de la fosca trencada, Tres i Quatre, València, 1976.
- Cambra de mapes, Edicions del Mall, Barcelona, 1982.
- La festa, Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1982.
- Fragments, Tres i Quatre, València, 1991.
- Del temps present, Bromera, Alzira, 1998.
- Pòntiques, Bromera, Alzira, 2000.

Poemes

ELEGIA DE BOLONYA (2)

Repasse cadascun dels instants que s’ompliren
amb la teua presència aquells dies d’agost,
la mar que ens abraçava, arenes que t’apropen
a la meua memòria. Me’n recorde de tu,
més borrós cada dia, allunyant-te entre un temps
i una història grisa. I torne a maleir
impossibles i belles històries perdudes
com aigua entre les mans. I vull reptar l’oblit.
La impotència enfront del temps em crema els ulls.
Encara fa calor. A l’hort mire les coses
que els teus ulls fa un mes ja, van mirar amb estima.
Em caldrà pensar ara les tardors que s'apropen
i el fred s’endinsarà per la pell fins els ossos.
Esperaré notícies teues. Esperaré
el gel, la soledat nova de cada dia.
Esperaré els fantasmes de la nit en aquella
ciutat de palaus gòtics amagats per carrers
que algun dia tingueren gesmils i olor de sal.
Amb un sanglot d’espant dins del pit de la nit,
li oferiré encens i or, sang al teu record.
[Cambra de mapes]

VI. L’ARQUITECTURA

Proporció divina; geometria eterna.
Sacra secció àuria; pauta serena, cànon.
Regla, mesura límpida. Sistema mètric. Número.
Idea de l’espai. Llei de l’arquitectura.
Arcs, esferes, columnes. Oval de llum. El·lipse.
Mig punt. Circumferència. Ordres. Pilastres dòriques.
Pedres d’or, pedres blanques, pedrera de la llum:
Capella del Santíssim, comunió dels sants.
Bous, lleons, àngels, àguiles sota el cel de la cúpula.
La rosassa del sol, els àngels de la lluna.
Picaports fets de monstres a les portes de l’orgue.
Torre, prisma que s’alça. Ramells de carabasses;
frontó, daurat triangle; tot núvols i àngels, àngels
del ponent: la façana centrada per l’Assumpta.
[La festa]

XXIV

Mes remei no hi havia que no fóra el teu cos
entre els braços, la nit envoltant els misteris.
Per les estacions, allà on et vaig conèixer,
un amor de carrer, no havies deixat rastre.
Pocs dies, poques nits dels mesos que vingueren,
el cel fou generós i em va donar la calma.
Què era jo sense tu per ciutats i carrers
si només als teus ulls em podia mirar?
Passava les vesprades a la cambra de l’hort,
mesurava aquests versos que em parlaven de tu,
t’esperava amb neguit, envoltat per la fosca.
L’aire, el fred i les hores de les nits avançaven
foradant-me la ment d’angoixes i malsons
i el lloc que en mi ocupares, el va anar ocupant
una idea de tu, el record pobre i dèbil
d’aquells altres que fórem i no érem enlloc ja.
[Fragments]

DEL TEMPS PRESENT

Quin temps haurà de ser aqueix que esperes,
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d’enyor i de memòria?
Temps solitari on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d’un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s’ha acabat la partida
i hom ja sap els resultats.
No tindràs mai aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s’ha d’agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.
[Del temps present]

CANTS DE PREGÀRIA (VII)

Que l’exili no aparte el poeta llatí
del lat solar de Roma. Que al portal de la vila
de la Guarda del Mar no haja mai d’espolsar-se
el fang de les sandàlies. Lluny de les teules blaves
de cúpules i voltes, els seus ulls no podrien
suportar la tristesa, ofegats per les llàgrimes.
Des d’aquest iot, vaixell al qual posares nom,
emparat per companys, familiars i amics,
Germànic, Brutus, Lívia, t’adrecem la paraula
i et demanem clemència. En públic proclamem-ho:
pecat no vam cometre que no fos el treball
honrat i venerable servint la llibertat.
Al llarg de l’obra nostra res no ha estat immoral.
Tampoc dels nostres actes en públic ministeri.
[Pòntiques]

CANTS DE COMIAT (XVIII)

Para esment: és el teu un poder rovellat,
migrat i transitori, un poder segrestat,
inútil, pobre, fals, un poder impossible.
Puix que el teu és només poder sobre la mort,
mes no sobre l’amor, tampoc sobre la vida.
No és teu l’aire que es mou, ni el sol de cada dia,
ni les pluges dolcíssimes d’abril i de novembre,
que fan que els camps rebroten i els ulls dels vells somriguen
ni que els horts siguen fèrtils depèn del teu desig.
La sega i la verema, els fruits i els animals,
la pesca i la cacera, no res depèn de tu.
Pots matar els esclaus, expulsar els poetes,
repudiar l’esposa, desheretar els fills.
Mes no depèn de tu que el teu poble t’estime
sinó d’un dels teus actes, atzar en mans dels déus.
[Pòntiques]

L Tertúlia

JOAN BAPTISTA CAMPOS
(Castelló, la Plana Alta, 1961)

15-gener-2001

Poemaris publicats

- Encenalls de la memòria, Ajuntament de Castelló de la Plana, Castelló de la Plana, 1997.
- Illes, Ajuntament de Benicarló, Benicarló, 1999.
- La sang, Tres i Quatre [en premsa].
- Istambul, 7 i Mig [en premsa].

Poemes

PRESSENTIMENT

Tinc el pressentiment
que la nostra felicitat
-per poc que hi esperem-
pot fugir-se’ns de pressa,
com les fulles cremades
per aquest estiu esvalotat.
Per això, avui, la més mínima paraula
que ens indique on som, on anem,
abasta un valor incomparable.
[La sang]

A TROSSOS

Castigats amb la desolació besem la pols
negra de l’origen. I la mort.
Vicenç Altaió
Gira’t cap a l’altre costat de la carretera
i no goses de mirar l’espectacle.
Mossega’t amb força la paüra als llavis:
esquinça’ls, sagna’ls, si vols.
Oblida l’amor i el sentimentalisme:
plora,
desconsoladament plora.
Gira’t cap a l’altre costat de la carretera
i tremola.

N-340, quilòmetre 1.006
6-XI-99, 21:55 hores [La sang]

ÒBRIC LA PORTA

A Joan,
el meu petit vailet
Òbric la porta del jardí. Brosses.
Respire l’aire fred de l’hivern.
M’invente esdevingut en suau gebre.
Sent el sol que renaix com una albada.
Per damunt de tantes brosses
la teua mirada d’innocent em transporta.
No surt ni et busque, sé
que prompte has d’arribar d’escola.
Després de l’olivera, les teues passes,
les fulles caigudes.
[La sang]

DEU MILIONS DE MIRADES

El carrer és una arquitectura d’ulls,
que et parla, tothora.
Hom sent les mirades,
profundament amagades,
esfereïdores,
estranyes,
pròximes o llunyanes.
I els sorolls de l’aire,
arabescos sensuals,
que et parlen d’un altre cel,
encara límit.
[Istambul]

LLEGIA UN POEMA DE CUMMINGS

A LA MEUA ESTIMADA, SOTA ELS LLENÇOLS

Però també riure
(així com
plorar i esperar,
estimada meua)
i somniar és quelcom
que tu i jo
hem estat
fent per a
oblidar,
que la nostra
estada és la raó d’un
perquè, però el nostre destí és
créixer (és un camí)
com ho fa la brossa

(recorda-ho) not
only
wherever the sun and the stars and
the
moon
are we’re; but
also
nowhere
(com la brossa)
[Istambul]

LI Tertúlia

Especial 50 tertúlies: taula rodona al voltant de la Poesia

1-març-2001

Per tal de celebrar la realització de les primeres cinquanta tertúlies, vam dedicar aquesta nit a fer una mena de reflexió al voltant del fet poètic. Per això vam canviar el programa habitual i vam prendre com a punt de partida per al col·loqui, o com a excusa, les opinions de tres autors que ja ens havien visitat: Vicent Alonso, que començà a publicar en la dècada dels 80, Josep Lluís Roig, que ho ha vingut fent durant els 90, i Jordi Monteagudo, que continua in albis. Francesc Calafat, moderador-instigador, els va plantejar un petit grup de preguntes i a partir d'aquestes reflexions vam poder enraonar de tot un poc. També de Poesia, és clar.

LII Tertúlia

CLARA RUIZ NAVARRO
(València, 1977)

22-març-2001

Poemaris publicats

- En l’hora baixa, Bromera, Alzira, 1999.
- De lluny la fosca, Ajuntament de Manises, Manises, 2000.
- Oratges o de la dualitat dona-crepuscle, (en premsa).

Poemes

Em pesa el silenci.
Mor el temps
i et fas present, escolant-te
per les escletxes estretes
de la memòria.
T’invente
enyorant-te pausadament
en un cúmul d’espirals
i interrogants.
M’invente l’oblit,
pense adéus.
Ens invente.
Distints.
[En l’hora baixa]

CERCLES O C@R@GOLS

Quan tot esdevé circular
o puge a l’autobús,
faig bombolles de silenci
i cada oratge em plau.
Quan recites bona nit
amb veu cargoladissa,
pedalege a poc a poc
i tot esdevé simètric.
Quan cada pas és motiu
o la vida és un passeig,
puge a l’autobús
i tot esdevé circular.
Quan cada oratge em plau
o faig bombolles de silenci,
amb veu cargoladissa
recites bona nit.
Quan tot esdevé simètric
o pedalege a poc a poc,
la vida és un passeig
i cada pas motiu.
(De lluny la fosca)
Benvinguda tristesa
m’he perdut en esta nit,
i es tornen negres els somnis
estels se’m claven al pit.
Bon dia tristesa
ara que arriba el matí,
vaig de puntetes i amague
les penes davall del llit.
Bon dia tristesa
he perdut el meu amic,
ja no em diu ningú a l’orella
que és feliç d’estar amb mi.
[Oratges o de la dualitat dona-crepuscle]

He pujat al terrat
i m’he trobat al cel.
Estava tan a prop
que no he pogut dir res,
i m’he quedat així,
mirant-lo,
i era com un quadre sense marc,
i a l’horitzó muntanyes.
Allí dalt del terrat
també he trobat
un tros de mar entre les
branques.
[Oratges o de la dualitat dona-crepuscle]

Visc en un hivern
tan fred,
que les paraules
se’m congelen a la gola.
Estiuaré en una casa
tan gran
que les rialles
aniran en bicicleta.
[Oratges o de la dualitat dona-crepuscle]

Sóc la flor de l’obscur
que creix, elegant,
de la llàgrima pàl·lida sense fons.
Sóc la flor de l’obscur
que s’obri poregosa
sota esta nit concreta sense brisa.
Sóc la flor de l’obscur
que s’apaga, discreta,
al llac estàtic dels teus ulls velats.
Flor de les ombres,
desfulle, a poc a poc, el meu silenci
i trac a passejar la pena.
[inèdit]

LIII Tertúlia

TOMÀS LLOPIS
(Beniargeig, la Marina Alta, 1954)

5-abril-2001

Poemaris publicats

- Palau de cendra, Columna, Barcelona, 2000.

Poemes

IV

Amors de temps antics, quan la tarda declina,
els he sentits cantar, amors de temps rurals,
corria sèquia avall un tall de lluna fresca
i el verd i el blanc del fruit semblant al bes furtiu,
com les paraules tendres, i mig intranscendents,
es diuen allà dins del desig i reviuen.
Un amor com un arbre, clarins i focs de dansa,
un amor a cabassos, una pluja d'amor,
cada gota un espill, d'esvelteses exactes.

[Palau de cendra]

CESTRUM NOCTURNUM (I)

De pares a fills, com la soca i la branca.
De pares a fills, com naixen arrels.
De pares a fills, com creixen els pobles.
De pares a fills, gustant les paraules.
De pares a fills, com most i raïm.
De pares a fills, els segles dels segles.
De pares a fills, com passen els dies.
De pares a fills, llavors a la terra.
De pares a fills, com fil perdurable.
De pares a fills, misteri del fènix.
De pares a fills, somriure de l'heura.
De pares a fills, els grans de l'arena.
De pares a fills, la branca del sol.
De pares a fills, i el tall de navalla.
De pares a fills, la terra promesa.

[Palau de cendra]

XI

Infant aprenc els límits i sent la veu dels solcs.
Enllà de les muntanyes, enllà de la nuesa,
sols un gargot resol qui sóc, que poc a poc
vaig fent-me sobre cendra, deçà del fil que tanca
el laberint i jo i l'eterna pregunta:
allà on el sol s'amaga, darrere les carenes,
el regne de qui és, de quina dea incògnita
té nom aquell país, de quina pau s'empara?
O potser és el buit, senyor de tot silenci.

[Palau de cendra]

CESTRUM NOCTURNUM (II)

Contra l'oblit, la llum de la tenebra
torna amb l'oreig els ressons del passat.
Tocar les veus perfumades de blanc,
petites joies treballades pel temps,
immarcescibles com l'aurora rosada
com el vol de l'ocell de la memòria;
amb les mans que desgranen magranes
rompudes a la tardor solitària;
amb el desig de pervenir als mots
d'uns altres dies, i d'antigues llegendes,
empelts ficats, pell endins, en carn viva.
S'alcen les cases tancades pel silenci.

[Palau de cendra]

Com l'harmonia,
com una treva del temps,
la maduresa.

[Palau de cendra]

SKANÖR

A Jan-Ake Hillarp
El temps d'ales esteses
es deixa caure, gris,
majestuosament,
sobre l'aigua quieta
del llac.
El vent truca a la porta,
furtivament, a palpes,
i acarona els arbres
sobre el tàlem de molsa
i d'aigua.
Com un amic, el fred,
proclama veritats,
si et mira cara a cara,
mentre la mar descansa.
Silenci.
I un viatger que fuma,
i ocells i somnis volen;
la quietud callada
desconeix els camins
que tornen.

[inèdit]

LIV Tertúlia

MARISOL GONZÁLEZ FELIP
(Nules, la Plana Baixa, 1962)

26-abril-2001

Poemaris publicats

- Les hores breus, Ajuntament de Nules, Nules, 1988.
- L'edat deserta, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, I990.
- La tendresa dels freixes, Ajuntament de Nules, Nules, 1991.
- Aprenc la separació, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.
- Afegiràs abril, Ed. Derzet i Dagó, València, 1993.
- Crònica de llunes, Germania, Alzira, 1993.
- Sirimiri, La Forest d'Arana, València, 1994.
- Mar d'heura, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1995.
- Papallones de dilluns, Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, I996.
- Paral·lelament a la fosca, 7 i Mig, Benicull de Xúquer, I999.
- Pasqual, 7 i Mig [en premsa].

Poemes

Si em trobes asseguda i vella
sobre el mur que m'entreté
les esperances, i em dius
els noms de tots els meus silencis,
i em descrius crepuscles de vent
-habitacles inconsistents
dins un cos eteri, vençut-,
jo et diré que espere la lluna
o la intransferible emoció
d'un oblit o d'una abraçada.

[Crònica de llunes]

Té el blau de la Malva-rosa una sirena d'emergència. L'evoques de nit, mentre sents una multitud que ix del Mestalla o d'un poema de Pere Quart. Una multitud aliena a la teua incapacitat de novel·lar la vida quotidiana. Reprens ara, nou mesos després, aquest quadern Bona nit, Marisol. Dorm, disciplina't, i escriu. Ordena tot el que sents en capsetes de paraules. És l'hora que et signifiques.

[Paral·lelament a la fosca]

Vas signar un llibre teu a la germana de Joan Vinyoli, que va morir en una ràdio de butxaca color roig l'hivern de 1984. Li comentares que dient això començava L'edat deserta, i que un dels estudiosos de la seua obra era valencià, i quasi quasi paisà teu. Fou a Santanyí, el vespre de les papallones. Qui t'ho havia d'haver dit? (Ella tampoc no es podia imaginar que recordares amb tanta exactitud l'any i l'estació de la seua mort, ni tu tampoc; és només una capacitat que tenen els versos.)

[Paral·lelament a la fosca]

Hui plores un terratrèmol de pèrdues fondes,
un estatge de soledats amb ulls de cristall,
la tristesa de totes les carícies d'aigua.
Hui plores, Pasqual, el blat etern dels teus estius,
la condemna viva de no somniar despert,
els bacs sense baranes i el graníssol absurd
que no comptares.
Hui plores viu enmig d'un bosc
i lladren els gossos amb calentura d'abisme.
El fullam et respira el gest ombrívol i verd
d'absència, i caus a redolons per un miracle
d'herba espessa que t'ha crescut al pit.
Vius entre cards
que t'ha estès la matinada al terrat dels teus dies,
lliri de fang, cigne de llum, estany de silenci.

[Pasqual]

XVII

Qui et rescabalarà de tots els anys absents
i de la neu que mai no t'ha solcat les empremtes
del rostre?
Quin cànter cantarà content contant
la teua mort d'aigua i els eixams de la pena?
Les cadires a la fresca fan un buit d'estius
de palla dolenta,
les cigonyes han fugit
en un ramat de veus que t'anomenen company
No morires de malaltia ni mala volta, sinó de vida.
No morires i no t'has mort, però no hi ets
quan les cireres esborren el gris de les hores.
Les papallones tenen ales de foc despertes
i viuen el teu somni etern en un vol trencat
de llunes i espills que travessen la teua ànima.

[Pasqual]

Tota l'eternitat et cap ara a la butxaca
i escridasses tots els nostres mals amb ràbia.
Beneeixes la lluita i les nostres morts,
els pans i els peixos de les nostres barques d'aigua,
les minetes d'oli d'un temps i d'un misteri.
Plores i sues arrecerat de roques blanques
la distància d'aquest abisme oceànic,
el paisatge d'ossos pobres del teu alè gris.
Rius amb esquelètica membrança els acudits
d'un sol que trencava les espardenyes de foc.
Signes amb el teu nom el pit de les mare-selves
i escrius un epíleg intensíssim a la vida.

[Pasqual]

LV
Tertúlia

MANUEL FORCANO
(Barcelona, 1968)

17-maig-2001

Poemaris publicats

- D'un record a l'altre, 1992.
- Les mans descalces, Columna, Barcelona, 1992.
- De nit, Moll, Palma, 1999.
- Corint, Proa, Barcelona, 2000.
- Com un persa, Tàndem, València, 2001.

Poemes

Poètica
Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes
i van robar les estàtues de tan belles com eren.
Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa
i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,
en mansions sumptuoses a la riba dels grans rius.
Talment com ells, camines per la ciutat
àvid de trobar la bellesa a què et deus
i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest
d'unes mans, la forma entreoberta
d'uns llavis, el llambreig
d'uns ulls, l'amor possible, el goig
resposta dels desig. I els atresores,
somniats, viscuts, a la memòria.
Sovint t'hi submergeixes com fan els buscadors de perles
al fons il·luminat de l'Índic, i emergeixes
a les mans plaers o restes de naufragi.
Perquè hi ha records de triomf que veneres
com els antics feien als temples
amb les figures dels déus, i els reses.
A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats,
de gots a mig beures i ganivets en punta.
I l'oblit és capriciós: conserva noses i pors,
corca i esborra aquells moments de joia.
I te'n manquen i vols restituir-los
i surts de casa com un antic guerrer prest al saqueig.
Com un persa.

[Com un persa]

Platja d'Episkopi
El temps t'ensenya prou
a oblidar el mar si ets un vaixell:
és una drassana on unes mans invisibles
et desballesten peça a peça.
D'aquella última tarda, ja només recordo
que vam sortir abraçats de l'aigua.
Nàufrags de pell freda.
També un nen que plorava pel castell de sorra
desfet per les onades.

[Com un persa]

Postals sirianes, II. Messies
Muntava sobre un pollí blanc
per un camí de pins i d'oliveres.
Tenia la pell tacada del raïm que havia collit.
Embriagava. En passar vora l'aljub
em va somriure.
Déu meu, Déu meu,
per què l'he abandonat?

[Com un persa]

LV
Tertúlia

JOSEP LLUÍS ROIG
(Oliva, la Safor, 1967)

17-maig-2001

Poemaris publicats

- Per a dansar la llum, Columna, Barcelona, 1991.
- Amb el gest de les hores, Tres i Quatre, València, 1991.
- Sal lenta, Edicions 62, Barcelona, 1992.
- Ebri del vi perdut, Aguaclara, 2000.
- Oasi breu, Tàndem, València, 2001.

Poemes

(PRÒLEG:) NÀUFRAG DE TOT (IV)
Sura vora un silenci de piscines
abandonades: tan sols els estrall
recorden altres vides: nedadors
rabents com un dofí que esmola l'aire.
Però ara no hi ha res: va fugir l'aigua
pels badalls dels esclats: tot es va omplir
de vidres alts que abandonaren, buits,
els finestrals assedegats de sang.
Vora un silenci de piscines sura,
per sobre dels estralls i els vidres buits,
com un miracle insòlit en la boira,
un arbre nou, nascut d'algun badall
fet en l'esclat i en l'oblit de la vida.

[Oasi breu]

Oasi breu
Perquè li cap el món als ulls i té
un niu de sols enllà de la mirada
és que imagina, tot redó i blau,
un món millor: si no existeix l'oasi
l'inventa nou: només pel seu somrís
jo em donaria tot.

[Oasi breu]

Nadala
Ha nascut a Betlem i és palestí.
Amb un futur ple de parpelles closes
viu i viurà, per un atzar tan sols.
Tampoc fóra millor ser l'enemic:
patint, sempre patint: per no trobar-se
amb cap sembrat de flors, per no tacar-se
de sang la roba neta i ben planxada
en l'esclat de la bala: una rosa
de pètals enganxosos que s'entesten
a omplir els intersticis de botons,
pedres, memòria i també als fills:
perpetuen la mort, el pànic foll,
la pedra en la trinxera o en el son:
una piscina transparent i clara
amb dues cares ben iguals: idèntiques:
el cos que s'obre en un esclat suïcida
sembra tot de roselles per als seus
i per als altres: fills d'un déu menor
han nascut a Betlem i ja han pecat:
una mateixa mar on ofegar-se
junts, amb un odi simètric, exacte,
ben acerat, inflexible, brillant,
com la bala al fusell ix ben exacta.
Cap teseu matarà aquest minotaure.

[Oasi breu]

LVI
Tertúlia

ROSA SERRANO
(Paiporta, l'Horta Sud, 1945)

31-maig-2001

Poemaris publicats

- Paraules de vidre, Bromera, Alzira, 1990.

Poemes

La son se t'escapa aquesta nit, Arnau.
Gallines ponedores
s'engronsen descaradament en
les teues parpelles de carn tendra.

Deixes de veure el món per un instant
i, de colp, tornes a riure-ho tot joiosament.

Pesen més les gallines
i la nit s'empetiteix.
Una olor tèbia et fa reviscolar
però hi caus a la fi, enmig d'un revol d'ales,
i ens quedem sols.

[Paraules de vidre]

La nit adolorida desocella els arbres
de la plaça.

El silenci madura
en presències hostils
i va teixint impecables vestits
per als gestos cansats.

Els llavis trenaran sense traça
pregàries i malnoms
per als fantasmes híbrids.

Ara ja és tot inútil.
Caldrà assumir la ferida i dormir
per a viure demà,
si podem, més dignament.

[Paraules de vidre]

Les coses es fan a poc a poc, diuen.
Jo, però, t'he estimat tot d'una.

Les penes arriben colp a colp, diuen.
Tu, però, t'has mort tot d'una.

El llaurador treballa de sol a sol, diuen.
Els altres, però, mengem els fruits tot d'una.

Nosaltres patim i plorem dol a dol.
Els infants, però, riuen, ploren, criden i obliden tot d'una.

[Paraules de vidre]

Mai no havia estat tan endins del silenci.
Mai la foscor no ha perfumat la meua cambra
amb tanta intensitat.
Mai no he sentit tan lluny la ciutat
i tan a prop Cassiopea i les altres.
Mai la bellesa no m'ha encongit així
les parpelles i les puntes dels dits
com aquest altiplà sard
on colors i perfums confonen els sentits.
On olore el verd dels matolls i el gris de les pedres.
On la murta, el romaní i el llentiscle
m'enlluernen l'instant.
[Paraules de vidre]

Un rectangle de pedra. De vida i d'acollença.
Quatre portes obertes al món i a les entranyes.
Quatre camins d'independència i llibertat.
I res més.
Però no he d'oblidar les quatre cortines blaves
coladors de llum i de bellesa
a l'hora de la migdiada.
Veles de vaixell enfilades a una terrassa de mel.
Llepant les portes quatre matolls de romaní
esguitats de flors blaves
proclamen la bellesa i la victòria.
[Paraules de vidre]

Torpall contemple el mar
que ningú no contempla
en aquesta hora tòrrida del migdia.
Res no és inútil quan no és espectacle.
Canten les ones tot desfent-se en bromera.
Brodats de blanca llum
m'acaronen els peus i la mirada.
Una calma de mel em regalla pel cos.
No tinc pressa de res.
Res no em cal.
Cap veu no em reclama.
Cap cosa no em neguiteja.
Els fills i la filla descobreixen el món.
Els amics als qui estime
sestegen en la memòria d'un agost plàcid.
El llibre dorm també sobre l'arena bruna.

Sé que la paraula privilegi té quatre síl·labes.

[Paraules de vidre]

Esperem la vostra col·laboració en forma de comentaris i crítiques sobre el contingut i desenvolupament de les tertúlies i d'aquesta web, així com qualsevol notícia relacionada amb el món de la poesia que considereu d'interés. (No us podem prometre, però, resposta personalitzada)

Escriviu-nos a: valenciana_de_poesia@yahoo.com

Organització i coordinació de les tertúlies:	Maria Josep Escrivà Isidre Martínez Josep Lluís Roig
Disseny i realització de la web:	Giorgio Grappa