Us presentem els resums de les tertúlies de la temporada 1999-2000.
| Les Tertúlies del Malva-rosa |
Actualització: 17 de gener de
2002
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
(Beniopa, la Safor, 1947) |
|
En el nom de la mar. Barcelona: Empúries - Edicions 62, 1999.
Illa del cel, nascuda de la flama,
erma de verd, fèrtil en hecatombes,
et desitjava tant, tant t'estimava,
que abans de posseir els teus abismes
ja et volia com ets, filla de l'alba
amb vinyes arrapades a la vida,
cingles d'estral, platges de freda lava,
on l'home, com les roques, canta i plora.
Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adéu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.
Maria Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.
Presentació
Quan el cel és erm.
Ciutats. Ajuntament d'Almussafes [en premsa]
Em trencaria la mà en moviments rítmics
de cançó cansada,
i xiuxiuejaria una tornada tèbia
per evocar la son.
Si vos poguera fer dormir,
aturaríem el món per unes hores
tancant amb pany i clau tots els malsons.
Seria l'encanteri que allunyaria
les meues nits d'insomni.
Si poguera dormir,
oblidar-ho tot,
tancar els ulls de la consciència.
En la ignorància del País de Terra
la gent esdevé solidària
i triomfen modes d'hipocresia capitalista
que donen bona imatge.
Tocar-se és insofrible
i les mirades són pecaminoses.
Per això a les vesprades,
milers de parelles es besen a boca de canó,
trepitjant-se.
Mentre,
tracta de mantindre't sempre al marge
no vagen a pensar que ets dels altres,
dels que encara estimen.
No m'agrada la gent de llengua bífida
perquè has de dir-li dues vegades adéu,
perquè t'has de desdibuixar en dos espills
mentre et parlen.
Quan les veig menejar amb malediccions
dues extremitats a mena de membranes,
m'entren desitjos de cosir-les a besos.
D'una besada llarga, ofegant i engolidora,
paralitzar-les amb una espessa saliva cicatritzant.
De vegades la promiscuïtat,
és el millor
miracle per a les ments sacres.
Si mentir és humà, i força necessari,
dir mentides serà humanitzar-se.
Anem!, a la deshumanització del remolí,
per a fer el descrèdit de converses llunyanes.
Anem!, a desmentir les carasses,
que ens parlen un vis à vis inescrutable.
Arribarem a ser del clan dels guanyadors,
no és vanitat,
és que jugar no és gens difícil
i si juguem bé, guanyar no és impossible.
Si volem, serem dels guanyadors,
i vetlarem els dies cegats de melangia
per la desconeixença.
Pregant-li a la ignorància que torne,
que no se'n vaja,
que visca sempre, cada nit,
ensopida sota el coixí de llana.
Vaig nàixer amb la certesa que em permeté
estimar sense fronteres,
amb abraços no declarats, sense promeses.
I, indiscutiblement, sincera.
Em vaig fer incrèdula, i sobretot l'amor
se'm dibuixà com a cosa d'un altre món.
Al regne dels escèptics estimem més fort
que tots els crèduls, que els fetitxistes de cor
i d'ombres, que els plens de fe.
No cal cap paraula
i no hi ha caiguda.
|
|
(1946) |
|
Cadells de la desfeta. Benissa: Ajuntament de Benissa, 1981.
Dic el teu nom. Alacant: Aguaclara, 1994.
El barranc i els còdols. València: Tres i Quatre, 1995.
Vora el silenci. Benicull del Xúquer: 7 i Mig, 1999.
En aquest ara allargassat fent ziga-zaga,
són altres els teus ulls.
Algunes primaveres no ha plogut
i al teu davant sols trobes
còdols partits, humils cinquetes.
Són els petits presents de la goluda rel
enmig de tant de dol,
a l'aguait de la platja i el senill.
L'espill, esbocinat,
se t'ha fet inabastable.
Ignores d'on venia la inesperada pedra,
quina mà sàvia.
Si cap molló no l'esquerdés,
el temps fóra ben curt
i sense esplet.
I és just en l'hora crua
que el temps xiula cercant
algun senyal de càntic.
(Lluny han fugit els ulls del gat llanterna
i l'esguard abissal del llop sols s'endevina.)
Ara que arreu tanta llum es despulla, el
verd remor encés el pas de l'aigua estanya.
Brillen, clara, els teus llavis,
i es filtra el sol fins on la nit ens sotja.
El pes del món
pot esclafar
el cor de l'home.
El pes de l'home,
pot esclafar el cor del món...?
Una fiblada certa:
el pes del cor
pot esclafar el món de
l'home.
S'enfilen
pel rost de la muntanya costanera
navilis
de totes bandes i banderes.
Sols coneixen els mots de festa
i ignoren bellament la veritat petita.
Cerquen un horitzó més llarg, promeses
que la vora i el port els nega.
Com tu a l'hora molla.
Llavors et tempta el gest d'una llum pura
en platges molt llunyanes
-ignorades pels homes que viuen tot el dia.
COMIAT
Direu que no, però han crescut
plançons i albors al vostre flanc;
tot és possible per a un manc
si té la força del canut.
I convindreu fent un passeig
per l'hort que ahir plantàrem junts,
que arreu s'hi sent el viu zumeig
de grans i joves transeünts
collint la fruita que no es deu,
pujant al cim, dient adéu.
|
|
(Alzira, la Ribera Alta, 1961) |
|
Oasi. València: Tres i Quatre, 1989.
Tatuatge. Barcelona: Edicions 62, 1994.
L'holandès errant. Barcelona: Edicions 62, 1994.
La mar. València: Tres i Quatre, 1997.
LLETRA D'ABELARD A HELOÏSA |
| Saps, amiga, que hi ha un plugim d'incertesa quan intente
cercar-te prop de l'horitzó, que hi ha, tostemps, la dolcesa del
vertigen com si el pensament viatjàs dins la tempesta i el llamp,
com si la vista i l'ull arrapassen l'eixuta mort del guerrer traït.
Dis-me si he fet bé d'abandonar l'estudi de la retòrica i la dialèctica, l'esmalt insatisfet de la saviesa, l'observació secreta de l'atzar, la teologia, amb el meu mestre Anselm de Laon, la fatídica versemblança del desig, la contraposició prèvia d'autoritats a la reflexió pròpia, el recorregut matemàtic de la sang i els estels, la simètrica fragilitat del senyor del temps... Vine, Heloïsa, a esculpir-me els mots agredolços de l'abisme i l'atzavara. |
Res no té nom.
Sóc part de tot i tot de mi.
Sóc l'àguila que vigila l'horitzó.
Sóc el dard que fuig de la boca sarbatana
vertiginós, ferotge, impertorbable davant la sang calenta.
Sóc aigua i vent.
Direm a les granotes que canten
L'ésser inabastable ens ha donat el somni,
la litúrgia del gest i finalment la paraula.
La coincidència d'una mirada sobre una altra,
l'àmbit d'una perfecció que no va existir mai.
Encara, però, em resta el salobre a la sang.
Aquell home va ser la víctima de la pròpia ficció. Aquell?
L'aigua protectora de la placenta és ara la vastitud de la mar.
La seua atracció escriu el darrer paisatge en precipitar-me
a l'abisme més fosc.
La mar no serà sinó la visió des de la mort.
L'espelma de la nit sega la jugular del desig.
|
|
(València, 1964) |
|
Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987.
Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990.
L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994.
Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996.
La tristesa de Sòcrates. La Magrana, [en premsa].
Els adéus. Barcelona: Edicions 62, [en premsa].
El sol es pon a cada somni.
I s'asclen bons camins
al llarg d'arcanes flors
que l'ombra arrissen.
Topazi immers en lliris,
ponent superflu, terra.
Aquesta sort difícil tem i calla.
Descalça ve la nit atenta,
ocells que en tot fortuna lenta
aprenen. Quina corba d'ales!
El vespre romp escales.
I grisa torna verda
com núvol fet esquerda assolellada
l'altura plena,
claror de llum morena, l'estelada.
Busca't la vida. D'alguna manera hauràs d'emprar la femta que et donaren. Si més no, presumir-ne com cal, o distingir un joc que ni t'invita. I, d'altra banda, trobar-te en el silenci. Gràcies per l'uniforme, el que mai duc, cansat d'amagar-lo dintre els ossos i mostrar-lo orgullós a la xicalla. Gràcies, moltes gràcies a tots i cadascun d'aquests eructes de la meua futura bonhomia. Gràcies per la misèria, aquesta bruta, fruita a les postres. Ah, com mor la nosa d'ésser jo, com surt una bèstia fins a la pòstuma gàbia, per tandes i colles de vint en vint, neguit, i de les meues llàgrimes.[de Himnes]
IV
De l'abril al novembre,
del gener a l'agost
fugitiu m'entrenyore.
Setmanes i setmanes. Festes.
Moments d'arena, instint de joventut i mar,
el joc, el bes anònim.
[de L'altre encara]
|
|
(Mislata, l'Horta Sud, 1964) |
|
Navegacions. València: Amós Belinchón ed., 1990.
Foc pàl·lid. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1993.
Tigre d'esguard tèrbol. València: Amós Belinchón
ed., 1996.
No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.
Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.
D'arbres, no n'hi ha.
Així com cau la neu, l'àngel encès
dansarà damunt dels llavis fins que sagnen.
De boca a boca a penes si hi ha distàncies.
Respira en mi.
Beguem-nos ara els cossos com les serps.
Aquesta llum densa de lluna morta
travessa estèril l'hora audaç i insomne.
No et llances a la son, vetlles la nit.
T' enfonses en les onades dels dubtes.
Saps que no tens ja el paradís aquàtic
on nadar o negar-te entre els nenúfars,
que no vindrà cap mà sota el fullatge,
que sols t'espera, entre bambús i canyes,
un tigre d'esguard tèrbol i impassible,
que no importa si un raig de lluna morta
et fibla la pell quan s'enceta l'alba.
Fugiràs al desert on hi ha miratges.
Passen els anys com les marees
mentre interrogues amb ulls d'hivern
tot el mar que cap en una mirada
el cabal dels dies: ferides i guanys.
I així aprens l'ofici del bus:
capbussar-se en l'immens
per extreure el suc dels mots
Fins que el globus violat del sol
s'enfonsa en la cavalcada de la mar
i la nit devora els vaixells estàtics
i a sota la corfa de l'aigua
|
|
(Albal, l'Horta Sud, 1975) |
|
No vindràs?
Succintament algú diu que els recorda...
Clouen els ulls perquè ells ja són altres
esperant el seu temps a frec de l'aigua.
És terra verge
la que, en nomenar-se,
ja no s'enfonsa.
Sovint castells de sorra
guarden les de més vàlua.
El sol navega,
com si fóra un poema,
per dins dels closos.
On la llum es destil·la
encara es troben ombres.
Dins de la cambra
s'exhaureix el silenci.
Els nens s'infanten
i creixen mentre esbrinen
els noms que hauran de dir-se.
Un lleu murmuri.
Tot és una paraula
que se'ns escapa.
Del seu cap
esdevé el més correcte
dels àngels generadors
perquè, atentes als somnis,
les heures serren les preses
dins de punys rebels.
D'aquesta acció
el despertar
i tanmateix
la darrera alenada.
|
|
(Grau de Gandia, la Safor, 1952) |
|
Contra el dolor i a favor del dolor,
real com cada cosa anomenada,
com un grapat d'arròs, com llit, com vell,
aquest viure insegur que ara s'acosta
a la remor de pànic que a l'oïda
fa tants dies i nits que et martelleja
com una tos que va clavant-se dins,
que venta amb foc les brases de la gola,
que no es deté, que excava galeries.
Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.
De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.
Després de les frases, després dels mots,
el vel espès que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma
en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.
M'has dit
que adolescent et mira
creant nous paradisos
sota els seus ulls atents.
M'has dit
que adolescent t'escolta
tancant cada paraula
dins les seues mans noves.
Que el cabell el té negre,
que té el somriure fàcil,
que té la pell intacta.
Ha vingut ja l'hivern sense sorprendre'm.
M'avisaven la fosca dels matins
i l'obstinat silenci sobre els arbres,
la malaltissa llum,
la nit anticipada.
I ara ja no regresse al santuari
de les hores que m'he trobat als peus
ni sé per quina arena caminar
ni sé quines pregàries demane.
Ha vingut ja l'hivern sobre l'espill
d'una cara que em costa reconèixer,
d'un cos espectador entre les coses
que no sé qui ha posat tan lluny de mi
que al tacte sobre elles no m'arriba
i adormides les mans les abandona.
|
|
(Tetuan, 1955) |
|
Conèixer però, fins a la molla
de l'os, quin és el teu país,
i riure sempre
per la pàtria del riure dels qui estimes.
Soterrar sempre el cadàver
que el tirà (teu o dels altres)
vol oferir als voltors.
Creure en els àngels poc
-només quan àries
supremament bachianes, o la llum
incalculada de setembre
i les carícies t'esborronen.
Estimar, i fer bondat, i dar-ho tot
-si cal- per egoisme, per afany
d'un íntim lucre i per enveja
d'assemblar-te al teu propi espill.
Fer mal als mesquins per pura higiene.
Encendre un cigarret en l'alta òpera
del crepuscle marí vist a la vora,
simpatitzar amb algun astre,
una muntanya i tres dotzenes
d'arbrets.
Saber-te de memòria els plecs
dels vents i els de les mans que guaites.
Tenir paciència amb Déu.
Llençant legions de pòl·lens i d'espores,
trobant-se enamorades de l'error
de ser per donar ser, amb un furor
antic, fugen avant, geloses hores.
Suaus, fragrants i metzinoses, llur
sentit és no tindre cap sentit. Elles
ni saben mai del seu desig obscur
de fabricar desig, ni creuen dur
el càntic on ordenen -cegues, belles-
cataclismes de pètals, sexe pur.
|
|
(Algemesí, la Ribera Alta, 1968) |
|
Resta la defallença,
una tremolor que palesa victòria,
aquella gratitud corpresa i
la urgència esperançada.
Endevine que han marxat cap enlloc
els implícits precs enrinxolats
en un manoll de cabells vermells,
endevine que s'imposa un ordre d'incompliments,
tot mentre una tarda traïda d'estiu defalleix.
Encara, però, el teu esguard
com una hàbil ferralla,
i a penes també un glop de sang
ensucrada de flor;
i la memòria incerta dels cossos,
degotim cridaner contra el pervindre.
Recorda-te'n: ahir va extingir-se el brogit,
i les colomes moren d'aigua
tot celebrant la teua partença.
[Èxode salnitrós]
De la nota han fet llavis,
i la nit instal·lada als pulmons
d'una trompeta
juga a cartes d'amor amb un vell
assassí de poemes,
un rolls refredat estossega oboès,
i la lluna alena cançons
de poliol amb anís.
Els gots em piquen l'ullet de vidre,
les ampolles ballen amb mi,
algú recita versots d'amor i de mort...
amb tot i això no aconseguesc
que em mire la rossa impossible del bar.
[Èxode salnitrós]
M'has fet fora de l'oblit,
i ara m'humitege els llavis
amb el salobre que em negares;
acusat de fitar-te entre penombres,
d'escriure't en la teua partença,
de copsar-te inútilment en el rebuig.
De lluny em mostres el teu nu
esplaiat al pati entre llimones,
familiar a l'aigua i al seu càntic,
brut o net segons el temps
de la solidària nostàlgia.
[Èxode salnitrós]
En la mil·lenària cançó del boscam
et reencarnes àuria i pletòrica;
véns contaminada d'exultació,
i com una dolça heretgia t'endevine.
Contra el blasme de la teua lluïssor:
el dogma sudenc de la llum ferotge;
contra aquest amor:
l'esmicolament pensarós
de l'ampla mar en la tarda,
les ribes adàmiques
de la meua argilosa terra.
¿Qui m'evitarà l'infecciós desig
de proclamar-me impur
en la tendresa?
M'has submergit en la llunyana màgia
dels teus gèlids indrets,
i és així que esdevinc traïció
a la meua nissaga tota de déus poblada.
[Èxode salnitrós]
Esmaperdudes suren a la llum
hores de dolcesa, nounats amb un sedàs,
retruny d'alicates d'argent, els vinyataires porucs!
La llum: engany,
bardissa que no belluga el gènesi,
follia contra la pregària solemne,
dibuix diví d'amants infidels,
terror dels astròlegs orats.
La llum, desori i bes, promesa erma.
|
|
(El Grao de Gandia, 1968) |
|
Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
Què val el seu turment? Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?
Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.
(A ma mare i a mon pare, i als llocs
on ells són senzillament feliços)
Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Entre les motes i el mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?
Enllà lluny, omplint de carícies el buit, una parella entre- llaçada d'amants. Quan m'acoste hi veig sola- ment que d'un arbre ratat penja u p n a a p e r e r a I plore -supose- del meu ridícul malentès.
De manera que tot podria ser
mentida: refilar campanes, créixer
l'alta mar i florir
de caderneres la xicranda. Enguany
que estaves lluny i el mes de maig tenia
tancada la finestra.
|
|
(Benicarló, el Baix Maestrat, 1962) |
|
Em creua per les venes una remor de rius impossibles i illes llunyanes, un crit ofegat de ràbia inextingible. Tot ho escric, tot: aurores, venjances, mars, insubmissions, reconeixences... I per les genives em deflueix un nom d'esperances insondables, àmbits i sendes d'un territori íntim, i humà, i estigmat. Em creua per la pell un remoreig d'almoines i de desigs, un vent d'hores i solsticis. I visc, així, amb els mots i els dies: quimera irreductible del sobreviure, dolorosa i emmirallada persistència del verb i el cos, vestigi dels noms entre tots els naufragis...
Et conec, bella cicatriu de totes les meues renúncies, i ara sé que les teues dreceres no són sinó les del misteri i la pols, les de l'atzar o el destí o el remorós i per més que anomene equinoccis i focs, per més que, amb tendresa o ferida o somni o cadena, camine al teu encontre amb els dits ben bruts o acarone l'abís amb la tersura més intensa de les teues pupil·les, tu, paraula o testimoni de viatges i ermatges, m'anuncies un àmbit, -allí, al fons equinoccial de la meua vida- encara més profund i més hostil i més potent i més diàfan.
|
|
|
|
Carrers fumejants i ombrívols entre el degoteig de lentes hores. Un fred irisat de gener ha tornat a agafar nu el rostre d'una noia ajaguda i cansada sobre el rou, silent entre el cos de la terra, oblidada entre les preguntes somnolents i eternes, entre l'incessant dolor dels carrers, entre els refugis dels segles segellats per [l'espasa ombrívola de la mort. I la neu segueix caient, insistentment, com plugim de cendres sobre l'argila esquerdada -o sobre l'escorça o el no-res- de l'home. Aquest desig just i altiu i antic i profund del sobreviure.
L'escenari és ara buit. El dolor ha corprès el crit transparent de la pluja, el so immutable de l'univers, la resposta dels mots i les goles contra el pretext absort de l'avarícia i la supèrbia. Desitgem símbols, fels, al·legories, el món, però, ha callat les remors del vent, ha corglaçat intensament goles i aurores, ha esberlat vestits i veritats, ha enderrocat somriures, ha despertat paradissos sota un tàlem bastit entre els atzucacs i els senders de totes les ignomínies.
| Si Déu ha fet aquest món, jo no voldria ser Déu. La misèria del món em clivellaria el cor. |
|
|
No pregueu per nosaltres, captaires de les tenebres:
no necessitem cap de les vostres trenta monedes per al nostre heretatge.
Beneïts els poetes
perquè tenen l'esperit de la sal i la fondària del roure.
No pregueu per nosaltres, sotjadors de la rebel·lia:
no ens calen ni els temples ni les espases per fruir del deix de la
saviesa.
Beneïts els poetes
perquè no heretaran mai cap terra expropiada ni cap judici sobresegut.
No pregueu per nosaltres, mercaders de la desesperança:
no desitgem cap mot clivellat ni cap existència silenciada entre
el coure dels dies.
Beneïts els poetes
perquè el seu cor d'acer i el seu tremp d'olivera els fa indòcils
i herètics.
No pregueu per nosaltres, botxins de la llum:
no volem cap delme pagat ni amb les cadenes dels llavis
ni amb el deure de la gleva.
Beneïts els poetes
perquè tenen, encara, la fulgència tendra i penetrant
dels ulls
i la dissidència reveladora del llampec i la rauxa.
|
|
(València, l'Horta, 1965) |
|
De tan abstret, gairebé no en faré
ni cas, la confondré amb el cambrer
que em porta un cafè amb llet amb madalenes
i faré el gest de dar-li una propina.
Inexorable i dolça, clourà
ma vida com es tanca un vell volum:
sobre els fulls del record i del desig
a poc a poc descansarà el meu cap
mentre em llegeix, com a darrer present,
els versos que sempre vaig somniar.
RECLAMACIÓ |
A DUES VEUS |
|
A Ramón Sampedro,
víctima de la llei Estava mort
i em comdemnàreu a viure. Càrcer de mi mateix, els dies i les hores disfressàveu de llum
sense la més mínima espurna de pietat; disfressàveu de pietat la hipocresia,
blancs només per fora,
i em negàveu el taüt que porteu dins. Cada minut era un segle! Un segle d’infern
Ara, però, descanse
Que vos fota un peix. |
A Karla Faye Tucker,
víctima de la llei Jo, en canvi, estava viva:
Us han tancat en la càrcer
—oh!, Goliat
Fet i fet, la vida es sueño, deien. Ara dorm. Confie
(Ja sabeu
A reveure... |
Estimava un jovencell que va embarcar.
Duia el meu fill als braços quan li vaig dir adéu
i la vela era un punt de bromera
al bell mig de la mar. Quan el sol s’amagà,
feia estona que érem ben sols a la vora.
Vaig aprendre el dret exclusiu de la dona,
el privilegi tranquil de l’espera, la fidel companyia
del silenci. Un vel de lli negre em cobria la faç.
XVII
Anys a venir, us dirien immigrants,
afamats miserables que s’embarquen
per un tros de pa, per un got de vi,
sense saber on els duen els vents.
Avui, però, sereu herois, valents
matadors d’altres covards com vosaltres.
Cantaran els vostres noms els poetes,
els infants fingiran les vostres gestes i,
anys a venir, sereu cultura, miserable
cultura de la sang.
|
|
(Alboraia, l'Horta Nord, 1977) |
|
Torna el Ponent de vegades.
Ventades de pols fresca al recer
de les xufes i la brosta,
de les marjals absents i
de la gallinassa alenada.
Mestral net de reminiscències
i Llebeig carregat d'olor a peix.
Tramuntana que gela
i Llevant salnitrós i esquifit.
Flames que encerclen la vella barraca,
rostint-la a la servitud del progrés.
Ponent que crema l'Horta, la sèmola,
la lletuga... i desenvalisa la terra.
Somou les pallisses i les arranca,
estaques clavades al cor de l'al·luvió fèrtil.
S'endú a la mar i l'oblit alqueries,
sénies, collites i pallers.
Sembra cintes de gris i
piràmides en la muntanya.
Elimina abundor i vida
i demà torna sec i miserable.
Ponent al qui li tanquen les portes.
Tempesta huracanada que vas passar.
Un castell de mil almenes de llavis jo.
Véncer ton suau hàlit de Ponent.
Una hora d'irresistible tempesta;
esperant sense esperança; i gegant de tu,
al moment jo enderrocat per paraules,
mirades i abraços de banda, pits i sexe que
albirava i pressentia glapint ansiosos de gairó;
tornant-me diminut com l'arena
que vaig ser, pols de murs i finestres,
desfeta de mil exèrcits vençuts
per una abraçada que me la va retornar,
consciència d'enlairar-me muntanya
des de la roca esclafada.
Vaig somicar un dia més, entre la meua pols,
perquè creia que la venceria,
brega que em guanyes,
sempre,
quan vols.
Romandre sempre, com
la pedra picada per la pluja
i la neu atarantades.
Ordit de senyals traçats,
creient encara que el darrer
no és el pòstum rastre.
Donar el condol a l'energia
que emblanquinades les somovia,
fileres de casetes de calç.
Enmig la tarda d'aiguamoll
he respost la recerca inútil.
Dalt van quedar colgades
al terra les meues llàgrimes
sense aigua ni sal.
Rodé, carrasques, pins i romaní,
testimonis que tos llavis restaren
per sembrar d'altres llavis.
Pedra centenària que redola
del barandat a l'aixopluc.
Rosca que segueix immutable,
runes sense història i
mans que ens espentaven.
Poregós com vaig estimar-te,
a l'Espadà jau escampat entre
les pedres el meu desig.
Al recer de la infantesa i la mort,
quan m'envale al guaret i el ventre de la mare,
quan m'apunten amb la creu que desterrí de mi,
em pregunte si fortunes o atzars
van ser roda de la meua sénia,
o si l'aigua la dirigia jo amb la paraula.
Si només sóc escorrentia, o si sóc presa.
I seràs, seràs, esdevindràs tardor de fulles
caigudes en mi,
vent embafat d'una vida esquilada i retallada.
Davall sostre polsós
et colpiré en mar de records,
i durant el meu viatge d'estacions
ma barca eterna passejaràs per badies i oceans.
Com l'aranya, que espera i espera, pacient,
i sempre espera, correràs les hores que només es podreixen
en la ment,
mentre romans.
[Dues llunes somniades]
|
|
|
|
1.
Griehn, he de demanar-li perdó.
Anit no podia adormir-me de tan forta com era la tempesta.
En guaitar fora, vaig veure que es blegava
com un mico borratxo. Això és el que vaig dir.
2.
Ara el sol groc llueix entre les branques despullades.
Vostè encara s’eixuga alguna llàgrima, Griehn.
Però ara sap quin valor té.
Ha lliurat la més aspra batalla de la seua vida.
Ja l’havien rondat els voltors.
Ara ho sé: només gràcies a la seua inexorable
flexibilitat vostè es dreça aquest matí.
3.
Davant el seu succés, em pense, ara,
que no era cap fotesa alçar-se tan amunt
entre els blocs de lloguer, tan amunt, Griehn, que
la tempesta pot visitar-lo com anit.
Què fas entre les ruïnes de la catedral
De Sant Joan, poeta,
En aquest càlid dia de primavera?
Què penses ací, on el vent,
Des del Vístula bufant, espargeix
La pols roja dels enderrocs?
Havies promès que mai no series
Un ploramorts.
Havies promès que mai no tocaries
Les ferides pregones de la teva nació,
Per tal de no convertir-les en santedat,
La maleïda santedat que persegueix
Per segles els descendents.
Però aquest plor d’Antígona,
Tot buscant el seu germà,
Ultrapassa de debò el límit
De la resistència. I el cor
És una pedra, en què, com un insecte,
Tancada està la fosca amor
De la terra més infeliç.
No volia estimar tant,
No era pas la meva intenció.
No volia compadir-me’n tant,
No era pas la meva intenció.
La meva ploma és més lleugera
Que la ploma d’un colibrí. Aquest llast
No és per a les meves forces.
Com haig de viure en aquest país,
On el peu ensopega amb els ossos
Insepults dels meus?
Sento veus, veig somriures. No puc
Escriure res, perquè cinc mans
M’agarren la ploma
I m’ordenen escriure llur història,
La història de llur vida i mort.
Que he estat creat per a això,
Per a ser un ploramorts?
Jo vull cantar els festins,
Les joioses arbredes, a les quals
Em conduïa Shakespeare. Deixeu
Als poetes un moment de joia,
O morirà el vostre món.
Follia és viure així, sense un somrís,
I repetir dues paraules
Adreçades a vosaltres, morts,
A vosaltres, als qui hauria
D’haver pertocat la gaubança
De les accions del pensament i la carn, dels càntics, dels banquets.
Dues paraules salvades:
Veritat i justícia.
Dormir en matalàs de molles al costat de la primavera
i despertar al costat de l’estiu
Tirar-se per la finestra d’un cinquantè pis
i aterrar intacte en la fulla d’un nenúfar
Passar a cent per hora tots els semàfors vermells
i parar en sec de sobte en el primer en verd
Engolir un Mirage i vomitar de seguida
dos milions d’ocells per la boca
Fornicar successivament amb un elefant-femella
Una polla díndia un colibrí i una palometa
Destruir a puntades de peu totes les paraules del diccionari
fins arribar a la paraula plom
Estendre la llengua vermella en la pista de l’aeroport
per a fer-la servir d’estora a una estrella de Hollywood
Tallar els braços a tots els presoners i cridar «mans
enlaire»
abans de passar-los per les armes
Derrotar tots els exèrcits de l’orient
i sucumbir en ser atacat per l’esquena per una fulla de tardor
Menjar de postres només pomes marca Cézanne
Assistir al propi soterrar al volant d’un BMW color cendra
i plorar llàgrimes vertaderes
Descobrir una caravel·la naufragada fa cinc-cents anys al fons
dels teus ulls
i aconseguir dur a la superfície dues estàtues de Buda
a més d’una tona de pebre i una altra de clau
Passar cinc anys en la soledat d’una ciutat de deu mil milions d’habitants
i experimentar després la bullícia de les Penhas Doiradas
Rebentar tots els dics d’Holanda
mes abans haver trasplantat una tulipa
Entrar en un supermercat i plantar una llimera en la secció
de vitamines
Recular alguns segles en el temps
per a sostenir en les mans el cap de Maria Antonieta
Llavar-se les mans en sang abans d’assassinar el tractat de pau
Vint-i-quatre anys recorden les llàgrimes dels meus ulls.
(Soterra els morts per por que vagen a parir a la tomba).
En l’engonal del llindar de la natura jo m’arrupia, com el sastre
que cus un sudari per a un viatge
a la llum del sol carnívor.
Vestit per a morir, iniciat el gronxoleig del cos,
amb les meues venes roges inflades de diners,
avance, mentre tot dure,
en el sentit darrer d’un poble elemental.
Escriviu-nos a: valenciana_de_poesia@yahoo.com
|
Organització i coordinació
de les tertúlies:
|
Maria Josep Escrivà
Isidre Martínez Josep Lluís Roig |
|
Disseny i realització de la web:
|
Giorgio Grappa |