Temporada 1998-1999

[d'Oblits, mentides i homenatges]

[D'Oblits, mentides i homenatges]

[de Cercles de la mirada]

Der Schweigestoss gegen dich,
die Schweigestösse.

[de Ritme de clepsidra]

[de Ritme de clepsidra]

[de D'on neixen les penombres?]

a Margarida

No em preocupa estimar-te, vull dir
sostenir aquestes ganes de cel obert
i desig de tu desmesurat, no em preocupa
no tan sols que l'últim vermell
de les persones s'ompli de cosmètica.
M'és del tot indiferent, car jo moriré
cobert de parpella fenícia i no sé
si de mi, com si d'un ocell sense
espines que es torna peix de veu
traquial i escata groga, assaboreixes
la verinosa lascívia del costum, peix
amarg que salpa dels meus versos i escup
llengües de serp nostàlgica, perquè
volo per ser-te pervers i, naturalment,
estimar-te.

[de Natura morta]

a Joan Argenté

Badiu de llimoners.
A l'aixopluc de les branques,
albirava la polpa.

[de Natura morta]

[inèdit]

Digueu-me, si no, si aquest tremolor
és més que cendra, rauxa de l'esdevenir,
l'ansietat dels cossos per ser fang.

Digueu-me, si no, si el desig
és més que una fosca plenitud
en trànsit a la mort, si les teues mans,
amor, són més que pols, farina, calci,
nostàlgia de l'ésser, aroma dels cementeris.

L'ACTE MÉS PUR DE REBEL·LIA

La passió per tu és un joc d'incontinències
que esquitxa amb periòdica voluptuositat
els meus somnis. No debades, pensar en tu
és l'acte més pur de rebel·lia.

LA CLAU DE TOTES LES COSES

En realitat, la contemplació és l'estat
més elevat de l'esperit, ens permet
gaudir la tendresa més pura de totes;
apreciar la sinuositat del silenci
sense desgavells malvinguts ni sorolls,
un instant d'imperfecció gairebé sublim
entre tantes queixes innecessàries.

Una mirada és l'acte d'amor més profund,
sentir com s'escapa el deliri entre l'aigua
convertint-nos en éssers anònims,
passatgers d'emocions que no sentirem mai.

Mirar-te és reconciliar-me amb la idea
de les morts, contemplar com el món
es reconcilia dins de mi i dins de tu,
apreciar en la voracitat d'un gest
totes les platges de la intel·ligència;
aquelles petxines silents que res diuen
ni expliquen de l'aigua, aquella buidor
que ens dóna la clau de totes les coses.

EL TERRISSER

Abatre allò que és elevat,
exaltar allò que és humil,
puix la humilitat és sapiència més gran.
Les mans del jardiner ens han ensenyat
el coneixement de les flors més diverses.
Les mans del vagabund ens han ensenyat
l'altra cara de la vida i de les coses.
Així la humilitat ha de colpir l'ànima,
amb la paciència del terrisser
que fa i desfà els càntirs de llim,
amb les mans brutes per la derrota
del temps morint-se a cada instant,
començant sempre una vegada i altra
a esculpir de bell nou la vida.

[de Sal lenta]

[de Per a dansar la llum]

[de Amb el gest de les hores]

[inèdit]

[inèdit]

[inèdit]

Però on serà la lentitud de la mar
quan atura la sang més caçadora,
per què marcir-se la fulgent virtut
que la música atorga a la tenebra?

Enfonsa les mans, demana barcada,
que no passe un dia ni una hora erma
sense vessar sal a la teua font,
sense guarnir de murta cada ferida.

No podrà regraciar-nos el llarg desert
aquell gaudi tan savi sota la vela del sol,
vindrem armats de la fressa fèrtil dels insecte
i a les mans l'àlnima disposta de la crisàlide.

Com ha d'acatar l'ombra perfectible del passat
aqueixa definitiva sort dels campanars?

Ara i adés s'escapçava un cimal
i duia el vent la set d'una llavor
com el sord cauteri de la memòria.

No ens sadollaran mai els pous ni els vespres,
pedres que busquen la immòbil tendresa.

però no hi fa res dels dies,

tinc aquesta vinya viva com una pedrera
i més forta que cap oratge, tinc
el cep de fulles iroses del nostre encontre.

T'he vist mentre aquella fam de raïms
lluminosos, tova entre tantes mans,
buscava amorosida tal com jo
afraus vernals on albergar l'hivern.

I ets bé la lenta faiçó de l'arena,
talment l'ombra generosa on em nego:
samaria embriaga de la pell

que vols amidar el mostre cada nit
i aixeques versos per escandir el temple,
l'aroma ocult dels cedres en el càntic.

Jo no sé si pot servir-me de res escriure tot açò.
Només sé que allò que passa ja no torna mai.
Se m'esmunyiren uns dies, uns besos, uns pits.
La platja, que s'oblidava de nosaltres, que ens ignorava,
mentre tu posaves pedres a la meua esquena
i jo les rebia amb gust i amb una iniciació al joc.
El teu cos, un cos divers, un cos format
de roques i de música, i aquell biquini que ocultava
els secrets humits que jo maldava per revelar.
L'home de La Pobla que passava vora les ones
i ens mirava de reüll mentre rèiem i rèiem,
i una melodia de Vivaldi relliscava pels teus pits.
Aquella revista damunt la sorra, al costat del berenar,
i aquell llarg passeig a l'espigó que dormia en la bromera.
Tantes pedres llançades a la mar
i tants abraços sobre l'aigua. Tanta pena, després.
Jo no sé, jo veritablement no sé
de què pot servir-me escriure tot açò, ara.
Però ho escric, ho faig, i aprenc que els dies no són
record de fotografia ni passat que torna.

Nit, com sé que visc.
Hi ha temps que tot és estrany.

Canvia, amb la llum que la sorra encén,
la imatge que darrere el cristall, com l'hivern,
s'endevina, i són els arbres transparents,
esberlats peixos.
 

COS QUE ÉS ABISME

I morir quan ja tot està guanyat.
Mirar per última vegada
la gespa que cremen les lluernes,
l'abril que t'abraça,
l'hivern que com tu aprèn a morir.
Ah, sí, coneixes els llavis que talla la tarda
i els vells camins que l'espessor ha cobert.
El llamp que encén la fosca
i la remor del foc quan ve de lluny.
Per què véns nua, tan dintre els meus ulls?
T'estimaré encara com si no existís l'ahir.
Nat al besllum d'un cos que és abisme
i la pluja, verge, amagant-me de l'ombra,
amarats els sentits
d'aqueix color tan estrany que té la bellesa.
Tots els secrets -de l'oblit amagatalls-
com talismans m'esperen, viaranys
ocults al més fosc boscatge, estelles
de la vida quan s'esberla.
Com llamps de la mort darrera.

ILLA

No. No era només la música.
Però era tan fosc i pur l'impossible,
tan extens el misteri,
que vam creure el temps
un vaixell ancorat.

Desig, que prest creues el cel,
que lluny l'àguila, si el cor cegament
no els distingeixen els seus ulls de foc.
Vine, dis-me com era el filat del parany,
la brasa de nit que la carn regalimava.

Fora, més enllà dels finestrals,
el món que nosaltres volíem fumassa,
una estela de núvols mísers,
un ruixat d'ales negres:
celades, les llàgrimes fredes
a l'aguait de les sines.

Què hi ha de més ferm, amor,
que l'esclat del llampec, que l'àgil reflex
del flam a dintre l'aigua,
que el raig del sol a punt d'esvorar-se?

Sí era aquest el paisatge,
sí eren eixes, en l'enforcall
dels cossos, les fulles caigudes,
com oblidàvem les regnes dels astres,
la corda tibant que dalla l'aire,
l'ànima emmordassada,
el toc a l'alba de mortes campanes!

Com folls habitants d'una illa oblidada.

SANG NECESSÀRIA

Si tota la carn és com l'herba,
si cau la flor prenyada de ruixim,
amor, dóna'm la sang necessària,
xucla'm el fred del moll dels ossos,
la ferida de gel que a la terra m'atansa.
Calfred que no entenc, mar
tan de sobte irada
que destrossa el vaixell
varat en la cala més oculta.
Vent solar entre els xàfecs d'abril,
ventúria que alces terbolins de pols
per encegar-nos la mirada,
camí encès de calç viva.

La fi de l'hemicicle. València: Gregal Llibres, 1988.

Sobre l'hamada. València. Tres i Quatre, 1989.

Buirac d'amor. Alzira: Bromera, 1998.

Tu que tot ho tastes:
Trobes sabor de sorra
en les tellines dels segons?

Són els minuts peixet fregit
que hom es va empassant a mesura
que cau al plat?

I les hores, això m'amoïna més:
no són com caramels o pudents com olla xurra,
o estan mortes com els conills de la plaça?

Tranquil, fill meu, que després vénen dies,
mesos i anys, i d'eixos et puc dir que tenen
el regust de l'allioli que es repeteix.
 
 

Mistifiques massa la Dora,
la cadència de les seues natges,
cert amagatall darrere de la part més estreta
del seu llavi.
Et manca eixa mirada entre el menyspreu i la febra,
i jo que sempre he tingut menyspreu i febra l'enyore.

De vegades m'oblide
d'apagar el llum
i els esforços per l'estalvi
i és com si encara
estigueres en l'habitació
i et diguera bona nit
i això quan m'oblide
de tancar el llum
em sent amb tu entre tant de cartonatge vell
em recorde de l'estalvi.
 
 

Espoliem pedra, abans ens furtàrem l'ànima.
Els records són souvenirs per col·leccionistes.
Com tots heu fet alguna volta: espoliem.
 

Primavera inacabada. València: Tres i Quatre, 1995.

Contra el desig. Amós Belinchón ed., 1999.

Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.

Com la ferida que d'amagat prospera
i viu un temps de jardins i d'ombres fosques
fins que es torna malaltia incurable,
intempèrie, crit de boig, univers ample,
com les passes incertes d'una pluja
que entre fosca i llampecs baixa a la terra,
a tu vaig trontollant, oh cos de cova,
i en la folla natura em desconcerte.
En les hores prohibides de la festa,
mentre tots fan gatzara prop la costa,
altres nits de funerals terrestres
en què jo em deshabite i t'acompanye,
la claror d'una ona em fa seguir-te
ben endins d'una mar sense riberes:
expulsat d'aquest món a tu navegue.
 
 

Cau ara la nit, i nosaltres a dintre,
com un vell edifici que enderroquen:
pols i soroll ocupen tot el barri
i ens ho mirem tot des d'un cantó del temps.
Cau ara la nit, i nosaltres en runes,
mentre oferim el cos al terratrèmol,
com si els colps de martell no ens ensordissen
i els obrers que colpegen fossen lluny.
Cau ara la nit, i en fosca habitació,
mentre ens sorprén la llum dels cotxes policia,
algú hi entra i ens diu que cal desallotjar.
Però ignorem la nit i els qui l'enrunen
i ignorem el polsim que cau del sostre:
al barri antic vivim com dos okupes
i serem munts de pedres abans que abandonar.

Ací hi ha dos cossos amb una sola història,
dues branques unides en un mateix fruit,
com si de sobte una illa trobàs una altra illa
i separar-se'n fos un plor de fosca mar.
No cremeu els jardins on els coloms s'amaguen
ni enderroqueu els ponts en una nit d'estiu,
atzucacs, replanells, portalades i places,
tot sembla ser l'amagatall d'un bes.
Si tanqueu els llavis, si feu cantar les fonts,
si atureu un moment el riu que tots ens porta,
aquest riu ens travessa com si fossem ciutats,
escoltareu un colp al bell mig del cervell:
com el crim en què no troben el cadàver
és un ressò en buit el crit de dos amants.
Ací hi ha dos cossos amb una sola història:
un forense els examina i la descriu.
 

Demà, demà sí,
buscaré en els buits de la pressa
un racó que em desitge.

I escadussers. València: La Forest d'Arana, 1987.

Blues. València: Gregal, 1989.

Ícara. València: Amós Belinchon ed., 1990.

Quan jo cauré
damunt de les escales
(walkíria llastimera, les harpies
són restes d'aus de l'era tercera)
se n'anirà el fil roig
(Ariadna, Ariadna)
escàpol dels meus llavis,
llençaran els daus
(set i set)
les nines estripades.

Quan jo cauré,
un esgarip de Janis
en comptes de campanes.

Surà dins l'aigua estanca
el seu cos indecís
nugat a l'estaloc d'un arbre.
Una cataifa a dues llums del vespre
va eixugar aquella pell
que l'italià pintà
del color del nespre
i de la dèria.

I ara que també a mi
el soroll de l'aigua
em garla i em turmenta,
sobre la pedra hi deixe
un ram de roses grogues per a Ofèlia.

Els dits són didals de punta negra,
taques de sol, criptes sobre l'iris;
fon la llum tanta brutícia
exquisida; toque eixe fem
que va omplint-me
i cristalitza
en figures
d'atzur,
tanta misèria...!
Surt el polsim
dramàtic dels meus porus,
em fregue amb un telèfon
d'aigua
que m'arruixa
terra;
tem la mà del dia
assenyalant-me, negra,
i l'ull de la gent
que passa per l'andana
enfosquit d'ocellots
ombrívols: no el mussol
atent i savi,
no la merla, sinó
ulls de voltors
sinistres en llur malva.
Ciutat fantasma, m'embruta
el teu plàncton de llum
almivarada,
et tem sense mixtura,
presonera del teu ull,
m'injectes feredat
en la pupil·la.

INVITACIÓ A LA MORT

Apagaré els teus llums quan els ulls se m'apaguen
i entrarem els dos de bracet en la quietud
rotunda i callada de l'oblit més perfecte.

No existiràs, com jo no existiré.

Serà un descans immens i irrepetible,
ja ho veuràs, una gran gatzara
deixar per sempre aquest desig inacabable
que ens fa dolor perenne i meravella
estremida de goig molt breus instants
i que, incansable, seguirà naixent-te
en altres ulls, en altres pells, en altres boques,
igual i tan distint, món joiós i cruel
que amb mi duré cap al no-res quan muira.
 
 

S'està poblant de morts el meu paisatge,
el meu jardí secret, tota la casa.
Hi creixen com bolets. Un dia em trobe
un parat en la porta de la cuina
esperant que li faça el desdejuni
i a l'endemà ja n'hi ha un altre assegut
vora el llit olorant-me la tristesa.
És llei de vida, ja ho sé, és llei de vida
i és cert també que vas sabent conviure
cada instant amb més greu desimboltura
amb els buits ja nombrosos que acompanyen
el teu anar morint en el dolor
més llum de l'enyorança.
 
 

Enguany et toca a tu, ho sent moltíssim,
ser motiu d'espectacle i propaganda
de polítics terribles i culpables
d'altíssima traïció als teus versos,
servir de pulcríssima coartada
al teu assassinat de cada dia,
de lleixiu per rentar la consciència
perduda d'aquest poble que vol perdre's,
morir de la més alta indignitat.

Passarà prompte, però, no et preocupes.

I tornaràs a ser oblit il·lustre,
benigna companyia sols a estones
d'algun cor enamorat i ferit
pel mateix desig, per la por mateixa
que a tu et feriren i cantar saberes
per a tots, per a ningú, consol nostre.
 
 

Plovia aquell diumenge París sobre les tombes
de tots els cementeris.

El paisatge és el buit.
I en el buit
el silenci de la carn, el dolor
de la carn. En el buit.
 
 

Penge el meu dol a la vora de l'alba
i em sé tan fosc com si el bleix de la mar,
com si la nit. Aleshores voldria
no dir res més que la son dels meus ulls.

Creix el. desert i la nit ens vigila.
Res no té nom. Se m'han mort tots els crits
entre les mans i la por en el rostre.
Mai no et sabràs en la son dels meus ulls.

Mai o demà, però mai, car t'estime
sense dir res des de fa massa temps
com si morís en una alba rompuda
contra la por de la nit al matí.

Però demà, però bronzes llunyans
s'han esberlat sobre terra més fosca
queia més nit entre les meues mans
callava tot i jo n'era el silenci.
 
 

Aquest desert nodrirà aquell conjur
Mots erigint en esquerpa peanya
Ran de la nit que no ens fóra ja estranya
Car té un sol nom a oferir al futur

L'esvelt senyal no deroga l'obscur
Medi en què el vol de l'esguard el barganya
Bé que el llauràs en secreta muntanya
L'onada absent d'un silenci més pur

Ulls on l'encís d'un sol nu va ser guany
Prou a delir i presó l'aventura
I do perfet tot el cicle de l'any

Ara la nit torna a instar la lectura
Mentre la son guspireja i l'afany
Resta per dir i en el signe perdura.
 
 

Deixats caure com pluja
sent com callen els morts
deixats caure com morts.

Sent fosquejar una aigua
muda.
Jo dec parlar
com una pedra oberta.

I callar, si gosava.
Tot açò m'entristeix.

Esvorells de silenci,
set de son: sense veu
diem adéu als núvols
que ens han deixat ací,
damunt la terra absorta.
 
 

Faré d'aquesta casa
desolada una deu.

D'aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d'aquest salze silent.

D'aquest pou ple de son
una torre profunda .
 
 

Mire la penya del migdia i veig
com han passat totes les meues hores.

I així com, per ventura, m'acostava al teu si
-i no era que hi tornava, però què en sap el cor
si al fons de la calitja

la claror tremolosa de la calç
de les velles façanes
fa aquella escuma assolellada al peu
de la muntanya de les creus
i tot així se'm deixa anomenar-
ara amb enyor me n'allunye
sabent que sempre estic prop d'ací o lluny d'ací,

perquè enlloc els meus dies
no il·luminen aquella roca exacta.
 
 

Però també penyals silenciosos
com encenalls d'un foc esmaperdut
que crida mar d'incendis enfollida
de núvols alts somiats i profunds.

Però també la taula, i en la taula
la terra humil on el candor recull
cada tardor tot un estiu de joia
que esclata al goig del teu altar diürn.

Xelo Candel

Para entender la vida es necesario
leerla muchas veces mucho
en tantas historias como posible sea.

Entender de la vida esos pequeños gestos
que se hacen comprensibles sólo
cuando parece que se ha vivido demasiado.

Entenderla en esos momentos
en los que uno no sabe qué hacer con ella
y debe, pese a todo, elegir,

reconocer que cada calle esconde rincones
por los que es necesario perderse un poco
para encontrar algo nuevo de uno mismo.

Pienso esto mientras miro por la ventana
-asiento 035- de un talgo rumbo al norte
y en cómo el tiempo se llevó todas las cartas.

Pienso esto mientras adivino por el pasillo
algunos pasos lentos como cientos o miles
de los que he visto caminar

cada vez más difusos, cada vez menos ciertos,
con ese cansancio que se arrastra por los trenes
llevando a cada ciudad otra vida,

una historia narrada en presente,
un viaje de ida
que deja siempre abierta la vuelta.
 
 

Carlos Durá

antes de que el rayo de luz
positivo amanecer de transnacionales
constelaciones de acuerdos favorables para el pueblo
se abriera paso y rompiera las nubes
negativo emerger de grupos incontrolados
desestabilizan
no paz
no progreso
tormenta sin desierto -en este caso-
manga gorda vista ancha
el problema no consiste en crímenes
rasero múltiple
sino en insubordinación
depende ex-amigo
ex-agente
exterminio

ahora
hay esperanza donde antes sólo había desesperación
roja insultante
maldito apoyo subversivo popular
tres millones de militantes
que pierden la confianza
a la par que la vida.
-fácil manera de trepanar esperanzas-
desesperación de los cansados
de esperar respirar
de tragar balas

indonesia se había perdido y ha sido encontrada de nuevo
última tecnología
en mando gobierno a distancia
formación exclusiva
máster pagado
vacaciones diplomadas
instrucción en técnicas de control
generosas promesas de arroz algodón y maquinaria
después de los muertos convincentemente muertos
que hacen volver la oveja al establo
el cadáver al establo
cuatrocientosmilasesinados
-good news-
para acabar volviendo
cual manzana podrida
amenazada de un buen ejemplo
desarbolada
con el fusil entre piernas

los indonesios vuelven a ver películas americanas
 
 

Enrique Falcón

Ya han venido los niños, los
150.000.000
con sus cabelleras de risa y su pánico de luces,
ascos de vientre en las matanzas públicas y
dame a este niño con crines del secuestro oh sí los niños
vienen sembrando algas y hambres de rastrojo
con arpones infinitos en sus bocas
danzan, viento nuclear, con los heridos y
hierro de ondas-luz sobre el refugio: -da-
me un niño que se sepa cumbre
y asco de pesebre, mi revolución del día.
 
 

Antonio Méndez Rubio

Isabel Picazo

En las márgenes del agua la tierra
olvidada y alta hasta las nubes
luminosas y opacas
agua verde ocre manos
brazos pies oscuros y teñidos
de azul y blanco casi flotantes
o flotantes.

En las márgenes del agua la tierra
inundada y fértil y falta
brazos sin tierra suficiente
ojos en las márgenes del agua fijadas
y alejados de ella como los míos
que no le importan ni la enternecen
la inmensidad es trágica luminosidad
y opaca y tierra sobre agua
margen arañada lago generoso.

*Los chakras son las tierras de cultivo en Perú y en Bolivia.
 
 

Virgilio Tortosa

Nos servimos de tu muerte para cenar
para desayunar nos servimos de tu imagen
comemos de tus balas para comer
otro eco al alma desparramado
digerimos tu muerte en directo
destripamos tu resurrección en el Telediario
una fuga de signos inútiles de muerte
y llora por sí misma la foto de un recorte de periódico
familiares y amigos acompañándote, joven Khaled Kelkal
portando tu féretro Khaled
en las cercanías de Lyón y se aproximan a las tumbas
que lloran una única muerte
una muerte de tumba sin nombre
todavía
todos arropando a su muerto por la gracia de Alá y la 'grandeur' de Occidente
adiós Khaled adiós para siempre anecdotario de frías linotipias
Khaled Kelkal que fuiste abatido por la policía una gélida noche
del 6 de octubre en hedor de multitudes: no sé siquiera
si te percataste de nuestra presencia pero sé de tu muerte
y sus inútiles gestos: "¡Qué guay, de ésta te sacaron por televisión!"
vimos tu imagen de enemigo público número uno, tu imagen de terrorista perseguido
como perro acribillado como perruño tu imagen de cuerpo inerte
de perro malherido pero descosido y reducido y descosido y vuelto a acribillar:
rematado después de la muerte para taponar toda nuestra mala conciencia
de Occidente
que es mucha y temeraria
como las armas de los asesinos
cuando ya no sería duda sino niebla
Para nada todos esos 350.000 muertos de la descolonización argelina
esos trescientos cincuenta mil hermanos a tus espaldas
cuerpos de desconocidos con más o menos suerte
que la tuya joven Khaled Kelkal
esos trescientos cincuenta mil hermanos a tus espaldas
y agonizaron de nuevo a tu ritmo
350.000 vidas y de golpe no caben en una sola fosa
para nada alientan los treinta mil muertos franceses acariciando con sus labios
el terruño africano y de tez oscura
para nada haberse sajado hasta la última gota de sangre y en hora de máxima audiencia
y abandonarte a tu muerte joven Khaled Kelkal
como perro desahuciado y descosido a balazos y por repetición
y hablan los parásitos
avanza esta bomba retardada de relojería en el corazón de Europa
hemos sabido que veías videocasetes doctrinales musulmanes,
lecciones de autodefensa, instrucciones para fabricar bombas, una distribución clandestina
reclutamiento...
malvivir en los arrabales de una gran ciudad y tener la piel oscura
es salvoconducto para ser señalado con el índice blanqueado
es salvoconducto hacia la denigración porque de ella vienes
aunque sea el más inocente y sufrido de toda
la historia, y lo que más duele pasmado espectador, ¿me crees?-
es tu imagen de perro descosido a balazos y rematado con toda la rabia
perruna del Occidente
que reinventa una y otra vez su vida con tu muerte.