Encara que era el regal més xicotet, destacava entre tots els altres. El seu envoltori roig ple de donyets,  cridava l’atenció. Només tenia dotze anys quan ma tia em va regalar per al meu aniversari un diari personal. A la portada estaven tots els personatges de la innocent empresa Disney. Les fulles eren perfumades i un bonic cadenat el protegia. Les claus per obrir-lo sempre les portava damunt. M’havia convertit en una guardiana.

Totes les nits tenia l’obligació d’escriure algunes línies. I si no ho feia, al cap d’uns quants dies li demanava perdó. El diari està replet de súpliques per aconseguir l’absolució. Què és el que s’escriu en un  diari personal? Secrets i intimitats inconfessables. Un diari és el teu tresor, el teu millor amic. Allí hi han escrites històries per a no dormir. Professors que t’ho van passar difícil per a aprovar, amigues que et van trair, amors innocents i no tan innocents, la inoblidable excursió de final de curs a Andorra, el naixement del teu germà, algun càstig insofrible, alguna meravellosa classe de filosofia, un viatge a Irlanda, un altre a Escòcia, el dilema d’estudiar periodisme, alguna poesia … Parts de la teua vida, del teu passat.

L’essència d’un diari personal és la cura amb què escrius les històries, les descripcions i les anècdotes que amb el pas del temps, poden rescatar de la teua memòria moments inoblidables.
A la cambra i guardat al fons d’un baül entre jerseis, llibres i alguna disfressa és troba el meu preciat tresor. He de reconéixer que m’agrada pujar i llegir-lo quan estic  trista o quan necessite idees i ispiracions per escriure alguna cosa. Rebusque en el passat per avançar penosament cap a la línia 23. L’olor de les fulles perfumades comença a marejar-me. En ocasions aconsegueix confondre-me més. Les pegatines que l’il.lustren em recorden grans partides a pedra, paper i tissores.  També hi ha d’històries gracioses com quant un dia ballant El show de Moleon vaig caure a terra i em vaig partir la barbeta. Tot i que a mi no em va fer gens de gracia, reconec que en té. I, encara que  en més d’una ocasió m’he resistit a escriure alguna història melancòlica, em negue a convertir el meu diari en una comèdia o en una farsa.

Però un dia, el tresor va ser saquejat. Ajupit i amb tan sols la llum d’una llanterna, el meu germà escarbava en el més profund del meu ser. Llegia lentament, pensava que estava sol a la cambra. Posava cara d’estupefacció, d’espant. Havia descobert que la seua germana es va fer xulles a la ESO. No va ser l’única vegada que el vaig descobrir fullejant. Tot i que la seua debilitat no és precisament la bellesa prosaica sinó més bé, unes partidetes al futbol,  als xaps (els antics tazos) o la participació en una apasionant lliga Pokémon. Crec que serà una de les poquetes narracions que haurà aconseguit atrapar l’atenció d’un xiquet d’once anys. Potser el saqueig de diaris personals fomentaria la passió dels més menuts per la lectura. Qui sap, potser algun dia haurem de deixar llegir als nostres fills els diaris personals per promoure la seua educació. I no per falta de bons llibres al mercat. No se jo quin poder ocult han de tindre els diaris personals per competir amb la potència dels Pokémon i companyia.