Tothom sap que els caps de setmana són per a descansar i relaxar-se després d’una esgotadora setmana laboral o acadèmica. Tanmateix, sembla que al meu entorn la gent no se’n ha assabentat de la notícia. Amb la paciència i tossuderia pròpia de la meua edat, intente llegir el diari perquè ningú m’acuse de ser una protoperiodista poc eficient. Certament, una tasca tan senzilla es pot convertir en una odissea per la gentilesa d’un veí que no entén de decibelis a l’hora d’escoltar música i un germà menut per a qui una convalescència consisteix en destrossar les cançons del karaoke familiar.

Entre ritmes veïnals i notes desafinades trobe una notícia que m’interessa especialment: quasi 15.000 estudiants s’han quedat a les portes de l’Escola Oficial d’Idiomes de València (EOIVAL). Em queda el consol de no haver estat l’única que no ha pogut millorar el seu nivell d’anglès. Malauradament, després d’haver intentat accedir a un curs en aquesta institució puc dir, sense perill i amb fonament: “Beneïts els que tenen contactes amb funcionaris, perquè d’ells serà l’Escola Oficial d’Idiomes”.

Tot comença en juny, quan els universitaris, patint encara la ressaca post-examens, hem d’estar atents cada dia a les notícies que es publiquen a la web de l’EOIVAL. Aquestes notes informatives tenen unes quantes particularitats que no tardem en associar a aquesta veterana entitat: són contradictòries, canvien diàriament... Més tard, arriba el dia de la preinscripció que, teòricament, assegura una plaça al sorteig de matrícules. En aquest procediment hem de triar un horari (matí o vesprada) impossible d’alterar. Així que, si a la universitat canvien les classes, ja no ens podrem matricular a l’Escola encara que aconseguim una plaça. Els estudiants ens atabalem tractant de ser els primers en preinscriure’ns, ja que la pàgina oficial de l’ EOIVAL uns dies explica que l’ordre de preinscripció no afecta el sorteig i, els altres, el contrari. Tot per a res, perquè en setembre s’obri altre termini, en principi inexistent.

Quan, a la fi, es produeix el sorteig (que es va retardant al llarg de tot el mes de setembre), la majoria d’alumnes trobem els nostres noms als llocs 500, 600... en la llista per accedir al curs sol·licitat. El meu cas, a més, és curiós: jo vaig rebre el número 512 i, de sobte, l’endemà, havien “col·lat” algú i tenia el número 514 (la màgia dels funcionaris).

No obstant, el tret més distintiu de l’EOIVAL és la seua característica “atenció al client”: pots trucar per telèfon durant una vesprada sencera (empíricament provat), que, possiblement, no t’atendran mai. Si tens l’enorme sort de què t’agafen el telèfon, es limitaran a dir-te: “Està tot explicat a la web”.

Així tot, quasi m’alegre de no formar part de l’alumnat d’aquesta institució perquè, fullejant el diari, m’atrau una altra notícia relacionada amb el tema: “Les taxes de l’EOIVAL pugen un 45%”, amb la curiosa conseqüència de què els afortunats matriculats en juny abonaren 56€, mentre que els alumnes inscrits a partir del 8 de setembre han de pagar 81€.

Aquesta “Escola de Babel” em fa pensar en l’obra mestra de García Márquez, que fa poc vaig estar rellegint. Perquè, a l’ EOIVAL, a l’igual que al seu estimat Macondo, “no ha passat res, ni està passant res ni passarà mai”, com si tot fos un somni... Ells mai han donat informació incorrecta, mai hi ha hagut cap error i els quasi 15.000 estudiants que ens hem quedat amb les ganes d’aprendre alguna llengua som una al·lucinació.