Diu Enrique Bunbury (líder d'Héroes del Silencio) en la cançó “Avalancha” que la bogeria no té mestre, però s'equivoca. Leopoldo María Panero, l'últim poeta maleït, encarna perfectament el prototip de Mestre (amb majúscules) de la bogeria. Les drogues i l'excel·lència de la seua formació acadèmica l’han conduït a una espiral de decadència moral de la qual mai podrà escapar.
Des del cel –o, millor dit, des de les profunditats de l'infern-, Edgar Allan Poe, Lewis Carroll, James Matthew Barrie i Howard Phillips Lovecraft li murmuren a cau d'orella els seus poemes, envoltats d'una atmosfera d'heroïna, làudan, absenta i esquizofrènia. Panero no admet cap tipus d'inspiració, ell escriu poesia matemàticament i el poema és la prova de la seua existència. Admira Oscar Wilde i Pere Gimferrer –un dels seus principals mentors- i assegura ser la reencarnació de Baudelaire. Leopoldo María escriu en els seus moments de mínima lucidesa –que són molts-, quan el sedant i la metadona transporten el seu subconscient al món de la llàgrima eterna. És conscient de la seua malaltia, però també de la seua grandesa (sap que és l'últim poeta viu d'una generació de mestres); tem els capricis del destí i l’esdeveniment de la seua pròpia mort. “Està escrit que em suïcidaré algun dia, però no serà ara. La mort és un estat de consciència”, continua. “A l'altra banda d'aquesta vida només espera el rock and roll, ho diu la calavera que hi ha entre les meues mans”, sentència. El psiquiàtric és la seua presó i el seu propi cos és la seua cel·la. La seua ànima va tractar de fugir en diverses ocasions, però d'això ja fa molt de temps; ara, reitera, no se suïcidaria “ni a trets”, tot i que reconeix que està fart de ser ell mateix, de ser Leopoldo María Panero.
Els seus poemes són introspectius i repetitius, i s’omplin d’oracions amb una gran amplitud lírica. La temàtica de la seua extensa obra és molt diversa, però, en essència, representa els seus ideals pacifistes, trotskistes i revolucionaris i remarca els seus temors i les seues addicions. Tan prompte s’enalteix com s’aparta del seu missatge poètic, tan prompte ens salva com ens condemna. Leopoldo María Panero ha rebut homenatges de grans escriptors i cantautors, com el propi Enrique Bunbury o Carlos Ann, pels qui professa una gran admiració. Tots els anys comprova decebut que no ha rebut el Premi Nobel de Literatura (encara que no perd l'esperança) i assegura que la CIA té un pla per a assassinar-lo. Sempre va acompanyat del seu gos imaginari –anomenat Prin Lalá-, però no suporta sortir al carrer a passejar, perquè rep un excés de missatges telepàtics de la gent.
Fill i germà d’escriptors –com a ell li agrada recordar constantment-, assagista, actor i narrador de contes irreverents, narcisistes i, definitivament impossibles... Panero està boig, però la seua demència l’aproxima encara més a l’exquisidesa literària. És el mestre de la poesia contemporània, és el mestre de la bogeria.
