La gent no llig; la gent, compra libres i els diposita a les seues prestatgeries, on romandran fins que troben una ocasió per “colocar-los” a qualsevol familiar, amic o conegut. Espanya no és un Estat de lectors, sinó un de coleccionistes. Els lectors en potència adquirixen llibres -com si es tractara de xurros- per recomanació d’un o altre amic, però mai els obrin. Sense dubte, si demanàrem una sinopsi d’El código Da Vinci a totes les persones que el tenen a casa, segurament ens n’adonaríem de què un elevat percentatge d’elles ni tan sols l’han començat... Ha de ser així, perquè de cap altra manera s’entén que cada any augmenten les vendes de llibres i, que per contra, disminuïsca la quantitat de lectors.

Com afirma Eduardo Alonso, en el seu article Divulgaciones de un rumiante, publicat a Levante-EMV (4/VI/2003): “Nuestros bachilleres no leen nada, no estudian nada. Como en la selectividad no se pide literatura, no tienen ni idea de Blasco Ibáñez, de Machado, de Espriu. Bueno, alguno recuerda que don Quijote tenía un escudero sordo, llamado Pancho”. De qui és la culpa? L’experiència ens demostra que, en totes les situacions de la vida ha d’haver un culpable. Habitualment, culpem els propis estudiants de la seua “falta de voluntat lectora”. Possiblement, aquesta siga la resposta més extesa, l’eixida més fàcil. D’aquesta manera, pares, professors i eixe ent abstracte anomenat “sistema” es “lliuren” de la seua culpa. És una forma ràpida i senzilla d’oblidar el problema i, alhora, de callar els seus possibles –que no probables- remordiments de conciència.

Però, deixant a un costat aquesta resposta improvisada, insistisc: De qui és la culpa? Aquesta no és només dels joves, perquè els seus responsables no els han endinsat al món de la lectura i la reflexió; però tampoc és exclusivament d’aquests últims, perquè tots ells estan condicionats per les accions –o la mancança d’elles- del sistema. Arribem a la conclusió de sempre: “La culpa és del sistema”. Però, qui és el sistema? Tots nosaltres (estudiants, pares, professors, ministres...), és a dir, la societat en general. D’aquesta manera, el cercle es tanca.

Com diu el lema: “Si tú lees, ellos leen”; per tant, si tu no llitges, ells tampoc no ho faran... La “febra” per la lectura es contagia a casa. D’altra banda, els professors es limiten a aplicar un temari i a OBLIGAR els seus alumnes a llegir les –habitualment avorrides i insubstancials- lectures que “el sistema” ha decidit que han de llegir (per exemple, el tediós best-seller “Alatriste”, de Pérez-Reverte). Aquesta OBLIGACIÓ no incita en absolut a gaudir de la lectura; és més, convida a abandonar-la definitivament. Si, suposadament, el sistema actua per evitar que els alumnes llitgen “deixalles”, per què els fan llegir “fem”? Per què han de llegir “Alatriste”, “La tesis de Nancy” o “Trafalgar” i no “Manolito Gafotas”? Quina diferència hi ha? Almenys, els Manolitos els ajudarien a relacionar lectura i diversió, bases de la cultura infantil i juvenil.