El poder és l’opi del polític, la guerra és el mitjà de moda per aconseguir-lo. Quan les bessones caigueren, el món es va rendir front a l’efecte de l’adormidora. A poc a poc, la societat s’encamina cap al somni etern, cap a la destrucció total de la matèria. El nostre “gurú” es personifica en un americà semianalfabet que sembla haver perdut el nord (si és que algun dia va saber on es trobava).
Després de la simbòlica caiguda de l’imperi ianqui, Mister President es va alçar amb el peu esquerre; la Llibertat duradora esdevingué en la por eterna, i l’Afganistan va ser destruït. Les bombes podran ser intel·ligents, però els qui les envien seran sempre estúpids. Si el poderosos no abandonen la senda del deliri, Hiroshima i Nagasaki es convertiran en un anècdota... Trista anècdota!
La venjança del cow-boy ha trencat totes les fronteres: Els quatre genets es reuniren a les Azores per signar el Pacte de l’Apocalipsi, l’opinió pública es va veure enfonsada, l’ONU va escriure una de les seues darreres (i més penoses) pàgines... Conclusió: El dimoni parla anglés, però els seus fidels coneixen l’espanyol... i el portugués.
Els quatre “xiquets” jugaren a ser Déu i dirigiren el futur (o la falta d’ell) de milers de milions de persones. El “premi als guanyadors”: Un enemic penjant d’un fil (mai millor dit) i, l’altre, desaparegut en combat... Ni armes de destrucció massiva ni sobirania popular... El dictador-terrorista, a l’infern; el president assassí, reelegit... L’11-m, el 7-j... Aznar fora de la Moncloa (motu proprio); el partit ja no és tan popular... Gràcies a Déu!, o, millor dit, gràcies a Rajoy!... Blair, a la banqueta dels acussants; Downey Street ja no l’espera... El portugués, un simple convidat de pedra que, entre mort i desolació, tindrà una sucosa jubilació (almenys, en matèria monetària)... Tot i això, a l’Iraq queda la mortífera herència d’aquells polítics que volgueren fer-se un lloc als llibres d’Història.
Tots els nostres “protagonistes” van ser elegits després d’una votació popular, però les majories també s’equivoquen (la prova és que Hitler va ser elegit a les urnes). Com diu Ortiz de Landázuri, “l’opinió general és sempre la pitjor tirania”... En ocasions, l’experiència no és suficient per allunyar-nos d’eixa enorme pedra amb la qual ensopeguem una i altra vegada.
El destí dels “enemics” de l’American Way of Life sembla estar ja escrit: Aprofitant que es troba per la zona, “l’oncle Sam” visitarà l’Iran i, com que no entén molt de geografia, també farà ruta per Corea... Cuba i Veneçuela quedaran enrere... L’Iraq ja està perdut i el gegant ianqui es desespera entre els records del Vietnam; per amagar-ho, la repressió continuarà.
El terrorisme és una acció cruel duta a terme per minories culpables i que pateixen majories innocents. La societat civil es troba desprotegida i, molts dels que afirmen que lluiten en favor de la llibertat contribueixen a augmentar els riscos que l’envolten. La balança de la justícia ha caigut en les mans equivocades i l’esperança en un futur profitós es presenta, com a mínim, incerta.
