PORTADA · INFORMACIÓ · CARACTERÍSTIQUES · CAUSES · NEUROPATOLOGIA · CONTROL · PRONÒSTIC · PREVENCIÓ · EPIDEMOLOGIA · MISCEL·LÀNIA
DIAGNÒSTIC
En general, la malaltia de l’Alzheimer en diagnostica a partir de la història del pacient, la dels seus familiars més propers i col•laterals, i les observacions clíniques, però sempre basant-se en la presència de característiques neurològiques i neuropsicològiques consensuades i en l’absència de condicions alternatives. Per descartar altres patologies cerebrals o subtipus de demència s’utilitzen tècniques d’imatge mèdica com tomografies computades (TC), ressonàncies magnètiques (MRI), tomografies computades per emissió de fotons (SPECT) o tomografies d’emissió de positrons (PET). Per analitzar l’estat de la demència, per altra banda, s’empren tests d’avaluació del funcionament intel•lectual, que generalment també inclou l’anàlisi de l’estat de la memòria. A partir d’organitzacions de metges s’han creat criteris de diagnòstic per estandarditzar i facilitar el procés d’identificació de la malaltia. Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell.
El 1984 es va establir el criteri NINCDS-ADRDA, un dels més utilitzats. Els responsables van ser el NINCDS (National Institute of Neurological and Communicative Disorders and Stroke) juntament amb l’ ADRDA (Alzheimer`s Disease and Related Disorders Association, avui en dia conegut com Alzheimer's Association). El 2007 va ser extensament revisat i actualitzat.
Aquest criteri requereix que, per a diagnòstics possibles o probables, es confirmi la presència de discapacitats cognitives i el sospitós síndrome de demència amb un test neuropsicològic. Per al diagnòstic definitiu, però, demana una conformació histopatològica, la qual ha d’incloure una examinació del teixit cerebral al microscopi. L’aplicació d’aquest criteri ha determinat que és estadísticament fiable i vàlid pel que fa a la comparació amb la confirmació histopatològica.
Per altra banda, s’han determinat vuit dominis cognitius com els que són més comunament danyats en la demència: memòria, llenguatge, capacitat perceptiva, atenció, habilitats constructives, orientació, resolució de problemes i habilitats funcionals. Aquests dominis coincideixen amb els del Manual diagnòstic i estadístic de transtorns mentals (DSM-IV-TR; Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), publicat per l’American Psychiatric Assossiation.
Per tal avaluar la discapacitat cognitiva a l’hora de fixar el diagnòstic, hi ha un seguit de tests test neuropsicològic com el MMSE (mini-mental state examination), però es necessiten tests més integrals per obtenir resultats definitius, especialment en les primeres etapes de la malaltia. Per tant, és freqüent que el resultat de l’examen neurològic en casos d’Alzheimer precoç es pugui interpretar com a absència de la demència, excepte quan hi ha una discapacitat cognitiva important, que aleshores el resultat no hauria de diferir del patró estàndard per als pacients de la demència.
No obstant, altres exàmens neurològics són crucials pel diagnòstic diferencial, i les entrevistes amb els familiars també s’utilitzen per estimar la gravetat de la demència. La informació que poden proporcionar els cuidadors sobre les habilitats de la vida diària, i de l’empitjorament de les funcions mentals al llarg del temps és molt important, ja que el seu punt de vista esdevé essencial des del moment en què el pacient perd noció de les seves mancances. Moltes vegades, fins i tot la família té dificultats en percebre els símptomes inicials de la demència, i pot donar informació poc acurada al psiquiatra.
Per això, es duen a terme tests suplementaris que informen sobre algunes característiques de la demència o que descarten altres possibles demències, com ara anàlisis de sang, que poden identificar causes de demència alternatives a l’Alzheimer, les quals, en alguns casos, són reversibles. També és freqüent que s’efectuïn tests psicològics per depressió, ja que sovint es dóna simultàniament com a signe precoç de discapacitat cognitiva i, en alguns casos, n’és la causa.
En cas que es disposi de tècniques d’imatge com l’SPECT o PET coma eines per fer diagnòstics, s’utilitzen per confirmar les sospites d’Alzheimer juntament amb les avaluacions de l’estat mental. En una persona amb la demència, un SPECT resulta ser millor per diferenciar l’Alzheimer d’altres possibles causes, comparat amb els mètodes habituals que es basen en els tests mentals i l’anàlisi de l’historial mèdic. Però recentment s’han trobat noves tècniques de detecció que han fet plantejar la necessitat d’un nou criteri de diagnòstic, com la PiB PET en la que s’analitzen els beta-amiloide o les proteïnes tau presents en el fluid cerebroespinal. Aquesta tècnica ha estat desenvolupada per poder visualitzar els dipòsits de Aβ de forma directa i clara, in vivo, utilitzant un marcador que s’hi adhereix selectivament. Estudis recents suggereixen que aquest PiB PET assoleix un 86% de precisió a l’hora de predir quines de les persones que presenten una lleugera discapacitat cognitiva desenvoluparan la malaltia de l’Alzheimer abans de dos anys; i un 92% a l’hora de descartar la probabilitat de patir-la. Per altra banda, una ressonància magnètica volumètrica també és molt útil com a mètode diagnòstic, ja que pot detectar canvis en la mida de determinades regions del cervell que s’atrofien al llarg del progrés de l’Alzheimer, i, a més, resulta força més barata que altres mètodes d’imatge que s’utilitzen actualment per l’estudi.