PORTADA · INFORMACIÓ · CAUSES · NEUROPATOLOGIA · DIAGNÒSTIC · CONTROL · PRONÒSTIC · PREVENCIÓ · EPIDEMOLOGIA · MISCEL·LÀNIA
CARACTERÍSTIQUES
El transcurs de la malaltia es divideix en quatre etapes, amb models progressius d’impediments cognitius i funcionals:
Els primers símptomes que es manifesten solen ser confosos per simples efectes de l’edat o causes de l’estrès. Un test neuropsicològic detallat pot revelar lleugeres dificultats cognitives fins a vuit anys abans que la persona compleixi els criteris clínics que defineixen el diagnòstic d’Alzheimer. Aquests primers símptomes poden afectar les activitats quotidianes més complexes. El dèficit que més destaca és la pèrdua de memòria, que s’expressa com una dificultat per recordar fets apresos recentment i incapacitat de retenir nova informació.
En aquests primers estadis també resulten simptomàticament significatius els problemes subtils amb funcions executives o d’atenció, de planificar, de flexibilitat i de pensament abstracte o bé deteriorament de la memòria semàntica (recordar el significat de les paraules i poder relacionar conceptes). També és probable d’observar apatia, que acaba sent el símptoma neurpsiquiàtric més persistent al llarg del desenvolupament de la malaltia. Aquest estadi preclínic també s’ha anomenat deteriorament cognitiu lleu, però es discuteix si aquest terme correspon a una fase de diagnòstic diferent o si s’identifica com el primer esgraó de la malaltia de l’Alzheimer.
És freqüent que el diagnòstic definitiu es doni als malalts amb deteriorament de l’aprenentatge i la memòria. En pocs, però, les dificultats amb el llenguatge, les funcions executives, la percepció (agnòsia) o l’execució de moviments (apràxia) són més prominents que els problemes de memòria. Tot i així, l’Alzheimer no afecta a totes les capacitats de la memòria per igual: els fets i els records recents es veuen afectats en major grau que els records antics de la pròpia vida (memòria episòdica), les dades apreses (memòria semàntica) i la memòria implícita (la memòria de com fer anar el cos per fer coses, com utilitzar una forquilla per menjar).
Els problemes amb el llenguatge, per altra banda, es caracteritzen principalment per una disminució tant del vocabulari i com de la fluïdesa de la parla, la qual cosa implica un empobriment en general del llenguatge oral i escrit. En aquest punt, però, el pacient normalment és capaç de comunicar adequadament les seves idees bàsiques. Tot i així, quan duu a terme tasques de motricitat fina com escriure, pintar o vestir-se, sol presentar alguna dificultat de coordinació o planificació de moviments (apraxia), però sovint són obviats. A mesura que la malaltia progressa, els pacients sovint poden continuar duent a terme de forma independent algunes tasques , però sol necessitar ajuda, assistència o supervisió en algunes de les activitats més cognitives.
El deteriorament progressiu acaba dificultant la independència, i els pacients deixen de ser capaços de dur a terme les activitats més bàsiques del dia a dia. A més, les dificultats en la parla esdevenen evidents degut a una creixent incapacitat de recordar vocabulari, que condueix a freqüents substitucions de paraules incorrectes (parafàsia). De la mateixa manera, la capacitat d’escriure i llegir també es perden progressivament, i les seqüències motores complexes esdevenen menys coordinades a mesura que la malaltia avança, incrementant el risc de caigudes. Durant aquesta fase, els problemes de memòria empitjoren, i el pacient pot arribar a no recordar parents propers. La memòria a llarg termini, que prèviament ja havia estat inactiva, resulta totalment deteriorada.
Paral•lelament, els canvis neurpsiquiàtrics i de conducta adquireixen major prevalença, manifestant-se a través del dubte, la irritabilitat i una afectivitat magra, la tendència a plorar, esclats d’agressivitat i violència sobtats o resistència a les cures. Aproximadament el 30% dels pacients desenvolupen males identificacions imaginàries i altres símptomes il•lusoris. A més, també perden la noció del procés de la seva malaltia i les seves limitacions (anosognòsia), desenvolupant problemes com la incontinència urinària, els quals creen estrès a familiars i cuidadors i poden ser el motiu de traslladar el malalt de la cura de casa a serveis externs de cura a llarg termini.
Durant aquesta etapa en la malatlia de l’Alzheimer, el pacient ja és completament dependent dels seus cuidadors. El llenguatge ja ha quedat reduït a frases curtes i simples, o bé a paraules soltes, i és molt freqüent que la persona es perdi completament en intentar parlar. Malgrat aquesta pèrdua de les habilitats lingüístiques, sovint els pacients entenen i responen a senyals emocionals. Tot i que l’agressivitat pot persistir, l’apatia i l’exhauriment són resultats molt més comuns. A la fi, els pacients no poden dur a terme ni les tasques més simples sense ajuda. La massa muscular i la mobilitat resten totalment deteriorades fins al punt que els malalts jeuen prostrats al llit, i no poden ni alimentar-se per si mateixos. En aquest punt s’evidencia que l’Alzheimer és una malaltia terminal, tot i que la causa de mort no sol ser la malaltia per si sola, sinó un factor extern com una infecció de les úlceres o una pneumònia.