PORTADA · INFORMACIÓ · CARACTERÍSTIQUES · CAUSES · NEUROPATOLOGIA · DIAGNÒSTIC · PRONÒSTIC · PREVENCIÓ · EPIDEMOLOGIA · MISCEL·LÀNIA
La malaltia de l’Alzheimer no té cura. Tot i així, hi ha tractaments disponibles que ofereixen beneficis simptomàtics relativament petits però que romanen pal•liatius per naturalesa. Els tractaments actuals es poden classificar en:
Actualment, hi ha quatre fàrmacs que han estat aprovats de forma general per agències reguladores com la FDA Americana (Food and Drug Administration) i la EMEA (European Medicines Agency per tractar les manifestacions cognitives de la malaltia. Tres d’aquests medicaments són inhibidors de l’acetilcolinesterasa i l’altre és memantina, que és un receptor antagonista de l’NMDA (àcid N-metil-D-aspàrtic). No hi ha cap medicament que retardi o detingui el progrés de la demència.
És sabut que la reducció de l’activitat de les neurones colinèrgiques és una característica de la malaltia. Els inhibidors de l’acetilcolinesterasa s’utilitzen per reduir el ritme al que es degrada l’acetilcolina(ACh)i, per tant, també fan incrementar la concentració d’ACh al cervell i combaten la pèrdua d’aquesta substància causada per la mort de les neurones colinèrgiques.
Com que la reducció de l’activitat de les neurones colinèrgiques és una de les característiques més conegudes de la malaltia, per combatre-la s’utilitzen inhibidors de l’acetilcolinesterasa que redueixen el ritme de desintegració de l’acetilcolina (Ach); per així incrementar-ne la concentració i combatre’n la pèrdua, que implica la mort de les neurones colinèrgiques. Per aquest motiu, el 2008 es van aprovar un seguit de fàrmacs inhibidors de la colinesterasa per controlar els símptomes de l’Alzheimer, entre els quals el donepezil (de marca ‘’Aricept’’), galantamina (Razadyne), i rivastamina (de marques ‘’Exelon’’ i ‘’Exelon Patch’’). Hi ha evidències de l’eficàcia d’aquests medicaments en moderar lleugerament la malaltia, i també algunes en la seva utilitat en fases avançades. Tot i així, com a tractament per a les últimes etapes només està aprovat el donepezil. Per altra banda, no s’ha pogut demostrar que el fet de prendre aquestes drogues en casos de discapacitat cognitiva lleugera produeixi cap efecte per retardar les manifestacions progressives. Els efectes secundaris més comuns són les nàusees i els vòmits, els quals estan relacionats a un excés de colinèrgics, i apareixen en aproximadament el 10 o el 20% dels pacients amb intensitats variables. Altres efectes menys comuns serien les rampes musculars, la disminució del ritme de cor (braquicàrdia), la gana i el pes, i un increment en la producció d’àcid gàstric.
El glutamat és un neurotransmissor excitant del sistema nerviós, malgrat que en quantitats excessives pot provocar la mort cel•lular a través d’un procés anomenat exitotoxicitat, que consisteix en la sobreestimulació dels receptors de glutamat. Aquest procés no només és característic de l’Alzheimer, sinó que també es dóna en altres malalties com el Parkinson i l’esclerosi múltipe. Per això, existeixen fàrmacs de Memantina (de les marques ‘’Akantiol, Axura, Ebixa/Abixa, Memox i Namenda), que és un receptor antagonista de l’NMDA (àcid N-metil-D-aspàrtic) no competitiu, el qual també havia estat utilitzat com a agent anti-grip, i que actua en el sistema glutamatèrgic bloquejant els receptors del NMDA i inhibint-ne la sobreestimulació degut a l’excés de glutamat. S’ha observat que la memantina és lleugerament eficaç per al tractament de l’Alzheimer des d’estadis força moderats fins als més severs. Tot i així, no es coneixen quins són els efectes concrets en els casos precoços i, a més, també s’han detectat alguns efectes adversos esporàdics i poc importants, com al•lucinacions, confusió, mareig, malts de cap i fatiga. Pel que sembla, la combinació de la memantina i el donepezil és la opció amb l’efectivitat “més estadísticament significativa, però menys rendible clínicament”.
Per altra banda, els fàrmacs antipsicòtics són modestament útils a l’hora de reduir l’agressivitat i la psicosis en pacients amb problemes de comportament, però cal tenir en compte que estan associats a seriosos efectes adversos, com ara problemes cardiovasculars, dificultat de moviments i declinació cognitiva, per la qual cosa no permet mantenir la rutina i la independència. Quan es parla a llarg termini, a més, s’ha observat que estan associats a un increment de la mortalitat.
La intervenció psicològica s’utilitza com a complement del tractament farmacèutic, o es pot classificar segons si va destinada al comportament, al sentiment, a la cognició o a l’estimulació. És difícil trobar estudis sobre aquest tema específics per a l’Alzheimer; ja que la majoria es concentren en les demències en general.
Les intervencions psicològiques referides al comportament pretenen identificar i reduir els antecedents i les conseqüències dels problemes d’actitud. Tot i que aquesta teràpia no sembla tenir una utilitat massa transcendent en la millora del funcionament general, pot ajudar a reduir alguns problemes específics de comportament, com ara la incontinència. Cal dir, però, que hi ha una manca en la qualitat de les dades que informen sobre la efectivitat d’aquestes tècniques quan es tracta d’altres problemes com el deambular.
Sota aquesta teràpia s’inclouen varis mètodes, tot i que és difícil donar suport a la seva utilitat com a conjunt. En són exemples lateràpies de reminiscència, de validació, psicoteràpies de suport, d’integració sensorial (també anomenada snoezelen) i de presència estimulada.
A través de l’entrenament de les capacitats cognitives, aquesta tècnica pretén reduir els dèficits cognitius causats per la malaltia. La orientació en la seva realitat consisteix en presentar al pacient informació sobre temps, espai o persones per facilitar-li la comprensió del seu entorn i el món que l’envolta. Per altra banda, l’entrenament de la cognició també intenta de millorar les capacitats perdudes a través d’exercicis que estimulen les habilitats mentals. En conjunt, aquests dos tipus d’activitats han demostrat certa eficàcia en el seu objectiu, que és millorar les capacitats cognitives, però en alguns estudis aquesta efectivitat ha estat transitòria i dins i tot negativa, manifestant-se en actituds de frustració, per exemple.
En aquesta teràpia s’hi inclou art, música, animals de companyia, exercicis i altres activitats recreatives. Pel que fa als efectes, ofereix un suport en la millora del comportament, la disposició i, a menor extensió, la funcionalitat. No obstant, el principal suport que ofereix aquesta teràpia, tant important com els efectes que causa, són els canvis en la rutina del pacient.
Si es té en compte que l’Alzheimer no té cura i que fa tornar als malalts incapaços d’ocupar-se d’ells mateixos, cuidar-los és el tractament essencial i ha de ser dut curosament i de forma adequada a les diferents situacions del procés de la malaltia.
Durant els primers estadis, els canvis en l’ambient i l’estil de vida poden ajudar a incrementar la seguretat del pacient i a reduir la càrrega del familiar cuidador. De moment, els canvis poden ser tant simples com l’adhesió a rutines més simples, canviar els panys per uns de més segurs, etiquetar els objectes del dia a dia per impedir errors o per introduir nous objectes que li facilitin la rutina. El malalt pot arribar a ser incapaç d’alimentar-se per si sol, per tant necessitarà que se li prepari el menjar en trossos petits o bé en puré, i quan apareixen dificultats per empassar, es necessiten tubs d’alimentació directa. En aquests casos, però, els cuidadors i familiars han de considerar severament l’eficàcia mèdica i la ètica de continuar alimentant atrificialment al malalt. Rarament s’aconsellen limitadors físics en cap moment del progrés de la demència, malgrat que en algunes situacions és necessari i difícil prevenir el dany del malalt i de les persones que el cuiden.
A mesura que la malaltia avança poden presentar-se diversos problemes mèdics, com malalties orals o dentals, úlceres, malnutrició, problemes d’higiene o de respiració, a la pell, infeccions a l’ull, etc. No obstant, majoritàriament es poden prevenir amb un tracte curós fins que apareixen, i només aleshores es necessita tractament professional. Durant l’últim tram de la malaltia, el tractament central té com a objectiu alleugerir el malestar fins que arriba la mort.
Un petit estudi recent els EUA van concloure que els pacients que tenien cuidadors amb una comprensió realista del pronòstic i de les complicacions clíniques de la demència avançada tenien menys probabilitats de rebre tractaments agressius quan s’acostaven al final de la vida.
Tornar