PORTADA · INFORMACIÓ · CARACTERÍSTIQUES · NEUROPATOLOGIA · DIAGNÒSTIC · CONTROL · PRONÒSTIC · PREVENCIÓ · EPIDEMOLOGIA · MISCEL·LÀNIA
CAUSES
Actualment, coexisteixen principalment tres hipòtesis competitives per explicar la causa d’aquesta malaltia:
És la més antiga i en la que es basen la majoria dels fàrmacs que podem trobar actualment. Proposa que l’Alzheimer ve causat per un baix nivell de síntesi del neurotransmissor d’acetilcolina. Malgrat tot, no ha pogut mantenir un ampli suport, ja que els fàrmacs que procuraven tractar els nivells d’acetilcolina no van ser gaire efectius. També s’han proposat altres efectes colinèrgics, com la iniciació de l’agregació a gran escala de amiloide, que produiria una inflamació neuronal generalitzada.
Al 1991, va postular que els dipòsits d’amiloide beta (Aβ) són la causa fonamental de la malaltia. Es basava en el fet que el gen de la proteïna precursora de l’amiloide beta (APP; amyloid precursor protein) es troba al cromosoma 21, que coincideix amb el de la trisomia que provoca el síndrome de Down, i gairebé la totalitat de les persones amb aquest síndrome (una còpia extra del gen) desenvolupen Alzheimer al voltant dels 40 anys.
A més, l’apolipoproteïna APO-E4, el factor genètic de major risc per l’Alzheimer, condueix a produir amiloide en excés ja abans que els símptomes de la malaltia aflorin. Per tant, es pot dir que els dipòsits de Aβ precedeixen l’Alzheimer clínic. Evidències més fermes d’aquest fet es troben en el descobriment que els ratolins transgènics que expressen una forma mutant del gen humà APP desenvolupen plaques d’amiloide fibril•lar i una patologia cerebral semblant a la de l’Alzheimer humà amb dèficits d’aprenentatge espacial.
Arrel d’aquestes proves, es va trobar una vacuna experimental per netejar les plaques d’amiloide en assajos amb pacients precoços, però no van tenir cap efecte significant a l’hora d’evitar la demència. Així, els científics van concloure que potser els Aβ no formaven plaques, sinó oligòmers (agregats de molts monòmers), com la forma patògena primària dels Aβ. Aquests oligòmers tòxics, també anomenats ADDLs (Amyloid-Derived Diffusible Ligands), s’adhereixen al receptor de la superfície de les neurones i canvien l’estructura de la sinapsi, i, per consegüent, irrompent la comunicació neuronal. Un receptor dels oligòmers d’Aβ podria ser la proteïna Priònica (PRNP), la mateixa que ha estat relacionada amb la malaltia de les vaques boges i la pertinent patologia humana, anomenada malaltia de Creutzfeldt-Jakob. Aquesta proteïna permetria relacionar els mecanismes que sostenen els desordres neurodegeneratius en aquesta malaltia amb els que es troben en cas d’Alzheimer.
Durant el 2009 aquesta teoria ha estat actualitzada; i suggereix que hi podria haver una variant força pròxima de la proteïna beta-amiloide (i no necessariament la beta-amiloide (Aβ) en si) que fos la principal culpable de l’Alzheimer. A més, sosté que el mecanisme relacionat amb les amiloides que, en la fase de creixement ràpid del cervell (és a dir, en edats infantils), talla les connexions neuronals podria ser re-activat per processos relacionats amb l’edat i l’envelliment durant les últimes etapes de la vida, causant la fulminació de les neurones característica de l’Alzheimer.
Aquests supòsits es basen en els N-APP, uns fragments de l’extrem N-terminal de les APP, que es troben adjacents a la Aβ però poden escindir-se’n. Desencadenen l’autodestrucció de la neurona unint-se a uns receptors de la membrana neuronal anomenats receptors de la mort 6 (RD6; dead receptor 6) o bé TNFRSF21.[42] S’ha trobat que aquests receptors s’expressen abundantment en les regions del cervell més afectades per l’Alzheimer. Per tant, es creu que és possible que aquesta via N-APP/DR6 estigui activada en el cervell ancià causant-li la malaltia. Segons aquest model, per tant, la beta-amiloide (Aβ) presenta un rol complementari, basat en la disminució de la funció sinàptica.
Al 2004, però, un estudi va trobar que els dipòsits de plaques d’amiloide no es correlacionen del tot amb la pèrdua de neurones actives. Aquesta observació va fer pensar que era l’anormalitat d’una proteïna tau la que iniciava el desenvolupament de la malaltia. En aquest model, proteïnes tau hiperfosforilades comencen a aparellar-se amb altres cadenes tau, formant finalment un cabdell neurofibril•lar dins dels cossos de les cèl•lules nervioses. Quan això succeeix, els microtúbuls es desintegren col•lapsant el sistema de transport de la neurona, la qual cosa podria causar, en primera instància, un mal funcionament en les comunicacions entre neurones i, a la llarga, la mort de les cèl•lules. D’altra banda, també s’ha proposat que el virus de l’herpes simple de tipus 1 podria ser el portador de les versions susceptibles del gen de l’APO-E.